Aquest és el segon llibre a llegir: No es país para viejos, de Cormac McCarthy. Ed. Mondadori, 256 pàgines. Recomanat pel Lluís Sabaté.Més informació sobre l'autor a la Wikipèdia.
La data proposada per la propera reunió és divendres, 8 de febrer de 2008, en un principi per anar a sopar i comentar el llibre abans o durant l'àpat (per cert, vaig dir que el divendres 1 no m'anava bé, i el que no em va bé és aquest divendres 8, però no passa res, ja hi participaré virtualment).
Us mantindré informats de l'hora i lloc de trobada.
Actualització: Finalment, la reunió per comentar el llibre serà el divendres, 15 de febrer de 2008.
13 comentaris:
Hola a tots,
acabo "d'acabar" de llegir el llibre, i aviso que no és un llibre fàcil...em sembla que no agradarà per que segurament necessita temps i una lectura un pel especial...però és un llibre interessant. Tinc ganes de veure la peli.
Estic molt agraïda al nostre flamant grup de lectura per haver inclòs al llistat de llibres proposats No es país para viejos de Cormac McCarthy. Sense esperar-m’ho he descobert un autor molt interessant i això no passa cada dia.
Harold Bloom, un gurú de la crítica literària contemporània, el recomana com autor imprescindible en un dels seus llibres , i el compara a autors de la talla de Faulkner y Melville. Cormac MacCarthy és un escriptor d’aquells que fan salivar de gust els
lletraferits de tot el món. Si faig cas de la seva biografia feréstega podria representar-me’ l com una mena de vell home Marlboro il.lustrat que, defugint el focus corruptor de la fama, s’ha instal.lat en una cabana de troncs feta per ell mateix i fabrica novel.les sobre éssers primigenis en territoris indòmits a la llum d’un foc de camp, amb el rifle carregat a l’abast de la ma i el ganivet mata-ossos al cinturó. I és que, ¿qui de nosaltres no prefereix fantasejar sobre un autor que saber-ne massa coses? Sembla que quan apareix un tipus com aquest l’hem de conservar el màxim de temps possible en un estat incontaminat per que segueixi alimentant el nostre imaginari mític, àvid de l’espècie de dubtosa existència escriptor-fantasma-tipus-Salinger. Em temo que, malgrat que fins ara sembla que l’home se n’havia sortit, això ja no serà possible durant molt de temps més, doncs el monstre insaciable de la indústria de Hollywood ha posat la grapa a la seva obra amb Todos los caballos bellos, dirigida per Billy Bob Thorthon (l’ex de l’Angelina), amb Matt Damon i la nostra inefable Pe, una adaptació de la novel.la homònima feta amb escassa fortuna --si hem de fer cas a la crítica-- per no dir, segons el parer d’altres, directament un xurro. Ara, els grans germans Coen han adaptat pel cinema aquesta No es país para viejos. Espero molt més dels autors de la magistral Fargo. Però la virginitat massmediàtica de McCarthy s’esvaeix paulatinament com boira a l’horitzò si a tot això hi afegim la difusió global que ha obtingut la publicació del seu darrer llibre La carretera, Premi Pulitzer 2007.
Reconec que m’ho he passat d’allò més bé amb aquesta novel.la. Es llegeix fàcilment, i ademés em permet dir allò tan bonic de que ‘admet molts nivells de lectura’.
Es podria dir que l’estil és de guió cinematogràfic. Probablement tots nosaltres podem recòrrer a la nostra memòria i, d’un repertori d’arquetipus gravats en ella pel cinema dels Estats Units, triar-ne uns quants i adaptar-los als diversos personatges i escenaris del llibre.
Agafem un decorat de western (sense oblidar els barrets de cowboy i les botes de punta), un argument de protagonista ficat en embolic per casualitat (variant veterà de Vietnam amb trauma), unes coses que uns ténen i els altres volen (variant drogues i diners), un delinqüent molt dolent (variant assassí passat de voltes), un policía molt bo (variant sheriff-filòsof a punt de retirar-se), una persecució a tres bandes en cotxe patrulla, pickup i 4x4 per les carreteres (amb rectes llarguíssimes i polsoses, amb benzineres ronyoses i motels cutres) de la frontera de l’estat de Texas amb Mèxic tipus “road story”, ho amanim amb violència sanguinaria tipus “serial killer”, una història d’amor en el rerefons, i un final desastrós, de l’estil que no agrada a Hollywood. I ja tindriem pràcticament la història explicada. O això podia semblar en un primer moment, perque aquest llibre és això i és molt més. El resultat és un relat trepidant amb aroma a pólvora i una estrident banda sonora basada en els trets escopits pel variat armament que els protagonistes fan servir amb habilitat.
Una història molt visual relatada amb estil sec i concís, sense retòrica ni metàfores, sostinguda en els llargs fragments de diàleg sense pautar que mantenen els personatges i en les austeres però precises descripcions de paisatges, escenaris i situacions. Destaca el ritme ràpid imposat per les frases curtes amb el constant recurs a la conjunció copulativa “i” per comptes de frases subordinades, que allargaríen el tempo. La ma del mestre es veu en aquesta obra en la capacitat de l’autor per captar, amb recursos voluntàriament restringits, l’atenció del lector i submergir-lo en una narració entre el conte clàssic i el thriller amb regust de malson que el deixa sense alè.
El que McCarthy ens relata no és res de nou.
Però és que dés dels temps d’Homer, Esquil i Sófocles passant per Shakespeare, Calderón o Dostoievski, sempre ens han estat explicant les mateixes històries. Les coses no han canviat al segle XXI i segueixen tenint èxit les històries de sempre que els bons autors ens expliquen cadascú d’una manera especial. Nosaltres les reconeixem i no ens cansem mai de llegir-les, veure-les o sentir-les, com expressa magistralment Jordi Balló al seu llibre sobre els arguments universals .
En el territori mític de la frontera s’enfronten unes figures representatives del bé i del mal, enteses a l’estil maniqueu clàssic. Els exèrcits de Déu i el diable disputen una guerra sense principi ni final en aquesta terra inhòspita, antítesi del paradís, habitada per pobres humans desnortats. El sheriff Bell i l’assassí Chigurh segueixen el rastre de l’ànima de Moss per apropiar-se-la d’alguna manera. La conclusió és que la lluita continúa però les baixes de gent com Bell auguren un futur bastant obscur als representants del seu bàndol.
Hi ha en aquest llibre molts personatges sense veu, però amb una forta presència, impregnant les seves pàgines. La guerra o les guerres és un d’ells. La guerra i la marca indeleble que ha deixat en cada generació. Guerres eternes entre els homes, com si el pas del temps no tingués la menor rellevància. Aquest és un país “amb una història bastant estranya i tremendament sanguinària”, diu Bell. I quin no? Quan vaig escriure ‘guerra’ al cercador de la Encarta per tal de refrescar les dades sobre les guerres esmentades al llibre, em va sortir un llistat interminable, i vaig comprendre el què McCarthy vol dir amb aquesta història de violència feta amb estereotips de la cultura popular. Massa són les guerres en que les pàtries han demanat la sang dels seus fills i, a canvi de què? Ellis diu que hi ha coses que costen més del que valen. És la pàtria una d’elles?
El paisatge és un altra dels protagonistes muts de la novel.la. Té una subtil manera d’imposar la seva presencia, però. Deserts i rius, carreteres i fronteres són el telò de fons físic i polític sobre el que discurreixen els aconteixements. Si no fos el que és, la historia probablement no calaría com ho fa aquesta l’esperit del lector.
La fe és un altre dels elements, l’absència o presència del qual es debat entre els personatges. No només la fe religiosa, en un Déu i el seu ascendent sobre les vides dels homes o el seu paper en els aconteixements del món. La visió que els personatges tenen d’aquest Déu no és homogènia, però en general es reflexa la poca confiança en la seva capacitat de convocatòria en el moment present. Ellis, a qui el sheriff Bell té com un referent moral per sí mateix, tot i declarar no haver-se convertit en un ateu, admet que ja no te massa expectatives al respecte.
També la fe en un mateix o en el que un fa, fins i tot la fe en que hi pot haver un futur té un paper rellevant a la novel.la. Bell és un home comú sobrepassat per les circumstàncies. I el futur no es presenta molt prometedor. S’adona que és hora de deixar-ho quan, degut a l’ irrupció de Chigurh en un escenari conegut i previsible, tot el seu plantejament vital trontolla. El sheriff enyora aquell sentiment que podia fer que un home, encara que conscient de la curta durada de la seva vida, fos capaç de produïr alguna cosa que el trascendís. Però Bell sí que creu fermament en algunes coses, i el que creu està arrelat amb força al seu esperit. Una d’aquestes coses és l’amor per la seva dona, Loretta, i l’altra les paraules i l’ exemple del seu pare.
Chigurh és també un personatge de fortes conviccions, i que atorga una gran importància a la fe en un mateix. Ell retreu, en els discursos delirants que engega a les seves víctimes poc abans d’assassinar-les a sang freda, que la lamentable situació en que es troben té més a veure amb la seva pròpia i equivocada actitud davant la vida que en el fet d’haver topat amb un criminal de la pitjor espècie.
Chigurh i la seva peculiar filosofía mereixen un capítol apart. Ja dés de les primeres pàgines del llibre la seva acció devastadora ens dóna idea de la desmesura d’aquest personatge. Com a dolent sobrepassa qualsevol expectativa i l’hauríem de catalogar més aviat com a representant del Mal en majúscules. No és un vulgar assassí psicópata. Chigurh va més enllà, representa una pas endavant en l’evolució d’aquesta terrorífica espècie que és la del malvat literari i la seva psique tòxica. Es tracta d’un malvat apocalíptic. Chigurh actúa envoltat d’una aura d’àngel de la mort. Se sent justificat i inevitable, potser també indestructible. I el pitjor és que tant els que el coneixen personalment, com és el cas de Wells, com els que només són testimonis de la seva obra, també poden arribar a creure-ho, doncs quan ensopeguen amb ell s’adonen que allà hi ha alguna cosa que ultrapassa els límits coneguts. Chigurh adopta una actitud mefistofèlica quan atabala a les seves víctimes convidant-les a participar en jocs cruels abans d’acabar amb la seva vida. Perverteix els seus darrers instants inoculant als seus esperits el verí del dubte, de l’ expectativa de salvació i finalment, l’horror d’un final absurd, desesperat i injust. Per si això no fos prou, també s’investeix el paper de jutge i executor d’un destí inexorable que ha dirigit a aquestes persones directament al seu tribunal unipersonal i autoanomenat, convidant-les cínicament al penediment. I tot això ho fa amb aquells personatges, com Wells o Carla Jean, a qui creu dignes d’una breu pròrroga durant la qual els obsequia amb l’ exposició de la seva personal visió de les circumstàncies. Als altres, senzillament els despatxa sense dir paraula.
Crec que McCarthy es val de Chigurh com a missatger dels temps que vindràn, els que diu que els vells contemplen estorats sense comprendre res. Bell representa uns valors, una moral i una actitud davant la vida que, en aquests nous temps, no tindràn cabuda. Decideix retirar-se per no haver d’enfrontar-se a més elements com Chigurh o a les coses que ell representa.
Al costat de Bell i Chigurh, Moss té el paper de catalitzador de l’acció. És gràcies a ell que lector es troba immers en l’embolic. McCarthy aconsegueix que l’identificació sigui molt precoç, de manera que força aviat ens trobem agobiats per les seves vicisituds. Patint i tement el pitjor, no volem abandonar l’esperança de que Moss se’n sortirà i tornarà amb la seva Carla Jean ( encara que detestem profundament els finals feliços “made in Hollywood” ). Moss és la part de nosaltres que gosa fer allò que voldriem tenir el valor de fer, que viu l’aventura per la possibilitat remota de que surti bé. Malgrat el sentit comú, que protesta tota l’estona. Per això s’escriuen històries com aquesta amb protagonistes com Moss. Pensem que després de tot el que ha passat no és just aquest final però, com diu el pistoler de ‘Unforgiven’ ( Sin perdón ), això no hi té res a veure amb la justícia.
No podem deixar que la principal línia argumental ens faci oblidar les grans històries d’amor i lleialtat que apareixen al rerefons. La de Bell i Loretta, consolidada i serena. I la de Moss i Carla Jean, nova i apassionada i amb la que Chigurh interferirà fatalment. La maduresa de Carla Jean, quan manifesta al sheriff Bell amb gran seguretat el seu amor per Moss és commovedora, i la fa aparèixer com un blanc molt desitjable pel Chigurh destructor de cossos i ànimes.
Per anar acabant, un llibre que fa que tingui ganes d’empassar-me la bibliografía d’un autor fins fa un mes desconegut i d’escriure tantes planes sobre una de les seves novel.les es mereix la més alta puntuació. Li donc un, en la meva opinió molt merescut, 5.
Hola a totes i tots,
Ara intentaré transcriure l'acta de la segona reunió de Tarraconats 2.0 que va tenir lloc el divendres 15 de Febrer a la Teteria Catar a les 20.30, tot i que va començar una mica més tard per la impuntualitat d'alguna de les assistents...
ASSISTENTS: Rafa S, Toni C, David C, Dolors P, Emma F, Natalia R
ES VAN AFEGIR AMB POSTERIORITAT: Natàlia F i Patxi.
VIRTUALS: La resta.
DAVID C(després de xarrupejar la cervessa i mastegar els cacahuets) diu: "Al principi pensava que m'enganxaria més i va ser a l'inrevés" (de fet gràcies al dèficit de la Sanitat Pública) es va acabar el llibre mentre esperava a urgències. Troba similituds amb en Tarantino i Robert Rguez. No li acaba de fer el pes, no li queden clars els personatges Sheriff/Wells, els diàlegs els troba inconnexes, les preguntes i respostes estúpides. "Si el llibre podia ser pitjor la part del diàleg amb l'autoestopista el va empitjorar". Respecte a les reflexions trobades al llibre al ppi les trobava bé, després ja no. Chigurh tot i ser personatge secundari té molta força. Al sheriff li va posar la cara de Tommy Lee Jones i considera que els Coen la van clavar amb l'elecció de l'intèrpret.
DOLORS P: Li ha agradat el llibre, al ppi pensava q no se l'acabaria però, va anar a millor, finalment es va enganxar al llibre. Les reflexions del Sheriff li han agradat molt amb bones frases, no només les filosòfiques, sino també les magnífiques deduccions que feia les escenes dels crim sense tenir gairebé cap prova, sense saber res, li ha sorprés. "Sobra la descripció de les armes i víctimes". El final... la va decepcionar, "sembla que volguéssin fer una segona part"
TONI C: Tots els personatges són pràcticament igual, no en destaca cap, tots tenen el mateix perfil: ex-militars combatents de la guerra, tots havien mort persones i el Chigurh quan va tornar va seguir fent el mateix: matar persones. "Ridícules les descripcions q fa, en especial la de la cura" (s'enrabia recordant la gassa de 8 mm, amb el recolçament de l'Emma F que també li va fer molta ràbia...)és "neocon". Comenta q si Moss era tan gran francotirador què feia fallant un tir i a 3m. i a l'esquena! (s'exalta). Els diàlegs els troba lamentables, q compliquen la vida al lector. Considera que les dones en la novel•la són un zero a l'esquerra; les escenes complicades i poc resolutives, no saps d'on surten i on van a parar els personatges. "Els raonaments del sheriff son trets de pel•licules -basada en hechos reales- de la TV del dissabte per la tarda" Considera q el sheriff té un trauma. Va acabar el llibre indignat, sembla q l'autor s'hagi cansat d'escriure... es passa tot el llibre detallant-ho tot i quan pelen els protagonistes no ho descriu pas.
EMMA F: "Amb la meitat et sobra", cada vegada q surt un personatge saps que durarà dues pàgines... (de fet no s'ha acabat el llibre, està INDIGNADA). Personatges sense sentiments, l'autor descriu molt l'entorn però no para atenció en descriure els personatges (EMMA F. decebuda gira el cap...)Avorrit que descrigui tant les armes. No li han agradat els diàlegs ni les reflexions, potser només la q feia esment a l'abortament i l'eutanàsia. No pensa anar a la peli i no llegirà mai a la vida res més del McCarthy.
RAFA S: (del sector pro-Chigurh) li ha agradat molt, ens recorda que és una novel•la de ficció. A en Chigurh el considera el protagonista, pensa que té moral, aguanta tot el pes de la novel•la, si algun personatge intenta treure-li protagonisme se'l carrega i punto, considera que té principis: "si li caus malament et mata, no és un psicòpata, simplement no té sentit de l'humor". Respecte les reflexions del Sheriff li ha agradat molt la de l'Institut, és molt cínic. Ha trobat a faltar al final un enfrontament Chigurh vs. Sheriff. "És molt Coeniana més que Tarantiniana"
NATALIA F: No se l'ha llegit, no comenta.
PATXI: No li ha agradat excessivament, s'ha llegit la meitat. Ha vist la pel•lícula "què vagi a cagar!" i no es pensa acabar el llibre.
NATALIA R: M'ha passat com a la Dolors, al començament em costava llegir-lo, carregant-se algú cada dues pàgines i matar la gent a cara o creu (en Chigurh no té escrúpols, ni sentiments, ni principis: és un puto psicópata) em posava difícil la lectura, però després em va "enganxar" i m'ha acabat agradant. Les reflexions... normals tirant a avorrides. Trobo genial que es consideri "mort natural" quan un narcotraficant és mort d'un tret. A mi sí em va agradar la part amb l'autoestopista i considero injust que la mort de'n Moss sigui tant sobtada, per mí, aquest va ser el veritable final del llibre. La peli la veuré segurament pel Bardem, però el llibre sí el recomanaria.
Puntuacions:
DAVID C: 1.5 (tot i trobar faltes d'ortografia)
DOLORS P: 4
EMMA F: 0
NATALIA R: 3
PATXI: 2
RAFA S: 4
TONI C: 0.5
MARISA N: 5
Mitjana: 2,5
Hola Encantos,
Me lei el libro en 3 tandas. La primera, las primeras 42 paginas. Pense "Dios mio, esto es un infierno"(ponedle la voz de Rambo)
Estilo telegrafico, mis ojos saltando entre las lineas cual canguro beodo, en fin, pense que se me avecinaban ratos harto desagradables solo por la parte tecnica de la lectura en si misma.
Pense en desistir de seguir leyendo, pero como una vida sin riesgos ni es vida ni es nada, le di otra oportunidad.
Segunda tanda de lectura. Se acaba el estilo telegrafico. Mis ojos se deslizan sobre las paginas. Empiezo a engancharme. Todo lo que pienso sobre el libro, ya esta dicho por los pro MCCarthy asi que os ahorro un rollo patatero profuso, aunque algo añadire.
Tercera Tanda. Sabado noche. Cambio salida imposible por el sangriento desierto. Me sumergo abstraida y totalmente entregada en brazos de la poesia, de la vida, de la muerte como excusa para saltar a la vida, de una filosofia de "vive el momento, que es lo unico que tienes"
Me parece algo exagerada la exposicion de Chigurh como lo pintan, tan monstruoso e irreal. Es un asesino, no peor que los otros, quizas su mente si lo es, porque su etica asesina proviene de su enfermedad, de su sociopatia.
A mi el libro me engancho, de manera muy fuerte. Lo que al principio me parecio un coñazo(solo las primeras 42 paginas)se torno en disfrute, en frases inolvidables, en pequeños mensajes filosoficos que unidos a esa urgencia de escapar de la muerte, te calan mas hondo, te llegan a la herida. Sabes que todos van a morir y no puedes advertirles, te vas avisando a ti mismo, absorbiendo mas los momentos, escasos, de paz que te da McCarthy para luego asestarte el golpe. Casi lo agradeces.
No vere la peli porque me la han contado y se han cargado algunas cosillas para mi importantes en el desarrollo de la historia y porque quiero quedarme con ese sabor de boca, el de haber estado corriendo, escapando no de la muerte, si no hacia la vida, ya se encarga el relato del sheriff de darnos el contrapunto a los asesinatos, incluso los mas absurdos, como el de la mujer de Moss, al final, cual sindrome de Estocolmo Chirguniano, los acabas entendiendo(que no compartiendo) porque al fin y al cabo sabes que estas delante de un pirado hijo puta.
Lo mas triste, la muerte de Moss. Tipo estupendo, le coges cariño, el tambien tiene su etica,ferrea. Es el angel, Chigurh, el demonio, son las dos caras de una misma moneda, la misma que utiliza Chigurh jugando a ser Dios, tu Dios en ese momento.
Para mi este libro ha sido una sorpresa. No imagine que un relato sobre muertes, droga, persecucciones, estuviera plagado de frases tan geniales, de momentos tan profundos en medio de la aridez del desierto y el olor a sangre seca.
Me quedo con una, cuando el sheriff dice que no ha hecho nada para merecer lo que Dios le ha concedido, pero que se lo ha dado, de gratis(má o meno)Y con algunas mas que por no tener el libro a mano y si una pesima memoria, no puedo transcribiros. Me quedo con casi todas.
La parte mala, un estilo ultra directo, en plan "buscate la vida lector" Bueno ello tambien porque de esa forma te hace responsable de lo que lees aunque a veces, (coi!!) no te enteres de lo que puñetas estas leyendo (si, tuve momentos asi, lo confieso, MCarthy me drogo pá lo bueno y lo malo)
Le doy un 4.
Eva
Hola,
Espero en candeletas la discusión de cuándo deben ser las reuniones. Si uno no puede asistir a las reuniones no le veo la gracia a leerse un libro que otros deciden que hay que leer y luego escribir comentarios en la web. Per aquest motiu, no llegiré Firming (o Pilgrim, o Pilifrim o como se llame).... bueno, va, però només si algú del que me'n fïi me'l recomana després d'haver-lo llegit i me'l passa. Jo proposo fer les reunions només en tardes de pluja… mis motivos tendré… Vale, que no plou fins l'abril (i mira que avui està plovent)? Doncs així dóna temps a fer reflexions de 5 pàgines de llarg i a més a llegir una sèrie de clàssics que em fan falta per poder fer la crítica amb estil. Ja sabeu, Mortadelo i Filemón.... si no, sempre li puc encomanar a mi amigo argentino que segur que se acaba el espacio para comentarios del blog.
Bé, passant al llibre, ni té tanta sang, crec, ni tanta filosofia excelsa, ni la història és tan emocionant... es llegeix bé a estones, t’enganxa la història, toca els cataplins rellegir-se els diàlegs tres vegades per saber qui diu què, no queda clar lo del jefe del Chingruh (joder, no li podia dir Smith?), el recomanaria però amb el mateix entusiasmo en que vaig a fer classe de tennis dissabte a la tarda a les 4 i mitja, mig badallant. Però jo crec que el Moss és una mica gilipollas, hay que ser gilipollas para llevarse un maletín procedente de la droga... i més quan sembla que és bon xaval i que no està ficat en cap lio. Y el poli no sé què fa en un poblacho si té més vista que la señora Fletcher, Miss Marple i Perry Manson junts.... això sí, ni puta idea de trobar gent en desbandada. Mira el Cringhu com els troba cada vegada…. No sé, entenc que pugui agradar, però jo li poso un 3 per les estones de incertesa mentre s’està montant l’història… ara, una mica pobre que es carregui al Moss i no digui ni una paraula…
Parlant una mica de tot, el Nàstic va guanyar i si voleu veure una peli bonica, Conversaciones con mi jardinero, d’un francès… Jean Becker, o algo així…
Au, a reveure…
Bueno, pero es que Moss se metio de lleno en el lio cuando volvio a darle el agua al tio ese medio moribundo, a causa de su conciencia es cuando se mete de lleno en el lio, ahi le empiezan a perseguir de verdad. Por otra parte, Chigurh podia encontrar a Moss por el transporter ese, cosa que mi pobrecito sheriff no tenia, mas que su intuicion y años de experiencia, que no esta mal.
Respecto a la muerte de Moss, ahi releei porque no podia dar credito a que se lo cargase asi, sin despedida, sin mas,pero luego lo agradeci, bastante pena me dio como para recrearme en ello.
Pero por otra parte,creo que precisamente lo hizo de esa manera para que el golpe fuera mayor a ojos de lector, fue un disparo al espectador, sin concesiones, estilo Chigurh.
Eva
“El día fue breve, apenas día.” La història de No es País para viejos comença abans del descobriment de les furgonetes i continúa després de la mort de Moss. La mort de Moss es un altre detall, un fet més dins la sequència que regeix l’operandi Fronterer. No conta el temps, semba que flueixi sense unitat de mesura. Es dona l’acció en el trascurs d’uns dies molts curts o tot forma part d’un dia extens i esgotador interromput a intervals?. Per aixó no importa el moment en el que more Moss. Moss more perque ha de morir, perque decideix infiltrar-se en la lògica d’uns fets que tenen règim i llei pròpia. Moss more perque ha escollit possar-se en el camí de Chigurh.
Moss és l’agent que s’interpossa en la cadena de fets. Bells el sherif, qui dona relleu i significat a la història. Chigurh és el protagonista omniscient. Alegoría del mal invatible? El mal que encarna Chigurh es tant pur que no admet matissos ni aprenents de delinqüent. “…Satanás explica muchas cosas que de lo contrario no tienen explicación” . El Sherif ha de mirar l’infern als ulls cada día, el món es divideix en dos parts excloents: el Be o el Mal.
La senzilla humanitat de Bell és incapaç de lluitar contra aquesta força devastadora. És un home convençut de no poder instaurar el be però moralment entregat a combatre el mal. Un home abatut i atrapat en el mite de Sísifo: cada día ha de començar de zero. “…Sherif…un cargo que te confiere casi tanta autoridad como Dios y para el cual no se exige ningún requisito y que consiste en preservar unas leyes inexistentes… Funciona? Si. El noventa por ciento de los casos. Gobernar a los buenos cuesta muy poco. Poquísimo. Y a los malos no hay modo de gobernarlos…”.
Tal com ha fet la Marisa m’agradaria agrair-vos haver-me descobert aquest autor. Ja m’he comprat la Trilogia de la Frontera i estic desitjosa de tornar a caure dins el Western de nova generació. De moment, però, estic devorant La Carretera i estic conmocionada (la frase que encapçala aquesta crònica hi pertany). Te una poesia càrnica, de cosa despullada d’una potència determinant. Es un llibre molt dur, d’una tendresa freda i dolorosa pero inmensa. Altament destacable la capacitat de l’autor en construir un món en quatre paràgrafs. I com no, impressionant la quantitat d’informació implícita que porten els microdiàlegs, tendents quasi al monosílab. El recomano amb militància.
Deixeu-me puntuar “No country…” en un 4,5 per poder donar un 5 a “La Carretera”. Com que no m’he vist capaç de fer cap rèplica a l’analisi olístic de la Marisa, el meu comentari s’ha quedat en el rerafons metaliterari que segons la meva manera de veure impregna la història. I només vull afegir a la radiografia psicològica que aquesta fa de Chigurh que aquest personatge imanta el lector, el fascina com ho fan totes les coses sobrehumanes.
Aquest autor m’ha portat molt més enllà de la narrativa d’acció, per mi la seva literatura és profunda, punyent i tècnicament impecable. Amb Mc Carthy em sembla veure constantment reflexada aquella angoixa existencialista on l’infern sempre són els altres (Sartre ?)
Fins la propera lletraferits.
Mercè Prunera Mas
Benvolguts companys,
Moltes gracies per donar-me entrada novament al grup. A molts ja no els coneix, als altres encara no els he oblidat. A veure si a la propera reunió puc trovar-me amb tots. I ara, el meu primer comentari en aquest format. Se me havía resistit fins ahir a la nit ;)
Resulta complicada la lectura de este libro, abstrayéndose mentalmente del impacto mediático de la película que lleva su nombre. Compré una edición barata, como acostumbro, y obtuve un libro que se nutre en su portada de imágines de la película. La alternativa, sensiblemente más cara, también incluía una solapa dedicada a la cinta.
Así que me lo leí un poco con prisa, para poder acabarlo antes de que la ceremonia de los premios Oscar lo "consegre", desde luego inmerecidamente. Una buena película, que aún hay que verla, y, si acaso, un buen guión adaptado, no debería trasvasar ni un ápice de su éxito a lanovela en la que se basa. Por desgracia, generalmente sucede al contraría en la mayoría de los casos con éxito, salvo excepcionales directores/guionistas/actores.
Esta novela no me ha acabado de llenar. Al final, hasta me aburría un poco. Por suerte, el final reserva una dosis de gratitud al lector: muere el huidizo ladrón, desaparecen los asesinos y nos queda un sheriff jubilado y derrotado. ¡vaya panorama!
La amargura del sherirff es lo que más me ha deleitado del libro. Los años le pesan, pero más le puede su patriotismo. Este valor tan arraigado en los yankies, prevalece sobre otros, igualmente altruistas, que se le suponen a un agente de la ley, y el desconcierto total se apodera del sheriff al debilitarse este pilar. Creo que está bien presentado el contrapeso vital que ejerce su mujer, con valores más individualizados, más concretos, pero notablemente efectivos sobre la comunidad que la rodea (su esposo incluido). ¿Acaso no es ella tan mayor como el sheriff?
En el lado negativo, el poco interés que me inspira el conjunto de personajes "tipo" americanos que se pasean por la novela. Stephen King ya me los presentó hace unos años, aunque aquellos fuesen de Maine (USA).
En definitiva, veré la película, que desde luego es otro tipo de arte, y dejaremos a Mc Carthy un tiempo a la sombra.
Puntuación 3 sobre 5
Oscar
Actualitzo les puntuacions:
DAVID C: 1.5
DOLORS P: 4
EMMA F: 0
NATALIA R: 3
PATXI: 2
RAFA S: 4
TONI C: 0.5
MARISA N: 5
EVA B: 4
XAVI B: 3
Mercè P: 4.5
Oscar N.: 3
Mitjana: 2,87
Hola,
porto varios dies esperant tenir una estoneta per entrar i mai la trobo, i ara hauré de ser breve. La meva nota és un 4,5, a mi m'ha passat com a la Marisa i la Mercè, que he descobert a un gran autor perquè senzillament m'ha encantat.
Una de les coses que més m'ha agradat han sigut els diàlegs que mai sabies qui estava parlant (Toni, ja sé que a tú no, però jo he trobat molt intelligent), i també com mor el Moss, m'esperava un gran "duelo" i res de res, és un bon impacte pel lector!!!!
També m'ha semblat genial que cap personatge és el protagonista principal però tots ho són alhora
I com Eva, les reflexions del sherif són genials
Tampoc he entés lo del Smith, Wells, etc... i ara ja no ho provaré d'entendre-ho
De fet, mentres llegia el llibre pensava que era com veure una pel-lícula, i cada personatge me l'hi imaginat diferent als que protagonitzen la peli dels Coen (encara no la he vist)
Tinc ganes de llegir La carretera perquè n'he sentit millors crítiques (a part de la Mercè i de la Marisa)
Ah, i el que més m'ha agradat han sigut tots els debats, encara que no he pogut participar
bueno, perdoneu el retard (sobretot tu, Rafa, que ja havíes fet les puntuacions)
petons per tothom
Oscar, bienvenido!!!!
Puntuacions a dia d'avui:
DAVID C: 1.5
DOLORS P: 4
EMMA F: 0
NATALIA R: 3
PATXI: 2
RAFA S: 4
TONI C: 0.5
MARISA N: 5
EVA B: 4
XAVI B: 3
Mercè P: 4.5
Oscar N.: 3
Eugenia: 4.5
MITJANA: 3
Hola,
Encara que pot sonar que ho faig per que el vaig proposar jo, he de dir que aquest llibre em va encantar. Poc puc afegir després dels comentaris de marisa, eva o merce..però és un llibre que sortia del que estava llegint en els ultimas temps, per fi algo diferent, algo que t'entra a lo bruto, que no te pietat, d'un estil peculiar de frases curtes (menys el diàleg del bar pot ser o els mals de cap del sheriff), de bones descripcions..de fins i tot ser capaç de crear un ambient amb aquest (o potser tot just per això) estil.
Per fi algo fresc, sec, directe, diferent.....per fi un "dolent" que és dolent i prou...que ens es igual si la seva mare va abusar d'ell de petit, o el seu pare era un borratxo....amb un "codi d'honor" propi...
Tots els personatges lligats per una historia comú...però amb una història pròpia...(menys chigurg, ni la te , ni ens importa,...)
puntació: 4,8
Després d'aquest no vaig poder evitar agafar La Carretera...i aquest nois si que et deixa fet pols. T'enganxa, et fa patir des de la primera pàgina. Amb un estil semblant, segurament méselaborat per que l'història ho necessita, però un altre cop sap crear l'ambient d'una forma magistral...(no entro massa en detall per si un cas algú s'anima).
tots dos llibres d'una mida justa, quasi contes en el seu fons i estil enlloc de noveles..
Gracies Cormac...quan Eugenia no em vegi penjare una foto teva a l'habitació
Puntuacions actualitzades:
DAVID C: 1.5
DOLORS P: 4
EMMA F: 0
NATALIA R: 3
PATXI: 2
RAFA S: 4
TONI C: 0.5
MARISA N: 5
EVA B: 4
XAVI B: 3
MERCE P: 4.5
OSCAR N.: 3
EUGENIA R: 4.5
LLUIS S: 4.8
MITJANA: 3,13
Publica un comentari a l'entrada