dilluns, 30 de juny del 2008

Espai Rodoreda

Aquest any en fa cent que va néixer Mercè Rodoreda i la comunitat cultural catalana ha decidit celebrar-ho reeditant les seves obres completes, les fragmentades i algunes d’inèdites.

De la literatura Rodorediana se n’han volgut fer moltes lectures sociològiques, de tall Freudià o Feminista, segons prejudicis a l’ús, més interessades en la vida controvertida de l’escriptora que en el contingut tècnic i artístic de la seva creació. I es que sovint, en el món de les lletres s’oblida que l’escriptura és art i l’art no cal justificar-lo. Al meu entendre Rodoreda era una dona enamorada de l’art narratiu, interessada en un projecte literari propi i molt definit. I vet aquí tot el misteri de Rodoreda, que fou una dona que renunciant a moltes d’altres facetes que podia haver explotat com a persona, va posar tota la seva vida al servei d’aquesta vocació.

Més enllà d’etiquetes i modes, em ve de gust aprofitar la plataforma d’aquest centenari per col·locar en primera plana l’obra de Mercè Rodoreda i emplaçar-vos a descobrir o aprofundir en la literatura d’una gran escriptora que ni temps ni modes han sabut reconèixer prou. Potser pel seu caràcter intimista, potser per la temàtica (tristesa, pèrdua, por, desencant, enyor,...) poc propícia en temps en que l’únic estat anímic vindicat és la felicitat.

Es ben cert que la literatura Rodorediana te en contra la contraindicació del sofriment dels nostres temps però no ho és menys que ens es necessari afrontar el conflicte dramàtic per explicar coses que puguin fer interessant l’acte íntim de la lectura. Es una escriptora dura, que coneix be l’arquitectura del dolor. Els seus relats a vegades ens fan sentir coses que preferiríem ignorar, però no us espanteu, la bellesa es dona fins i tot en l’espai mes incòmode i Rodoreda la fa lluir.

Us convido a explorar aquest espai.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

VIATGES I FLORS

Després de defensar un cop i un altre la lectura de la Plaça del Diamant com a lectura introductòria en la literatura de Rodoreda, he recapitulat sobretot donada la resistència d’alguns membres del grup a enfrontar-se a una literatura de base tràgica. Certament l’estiu convida a altres emocions. Però per altra banda també es prou cert que la meva insistent recomanació de La Plaça del Diamant pot respondre més a una filia personal que al fet objectiu que aquesta sigui l’obra mestra de Mercè Rodoreda. Diguem-ne que es un cas d’enamorament.

Es per aixó que finalment he decidit encetar aquest monogràfic amb Viatges i Flors, pel que te de singular, per ser un gèrere rar, poc bregat, molt sensible i diria que el més poc conegut de l’obra de Rodoreda. També pel que te de cara amable, sobretot en el cas de les Flors. Aquesta obra de Mercè Rodoreda obtingué el premi Serra d’Or i fou publicada l’any 1980.

Flors de Debó

Són un recull de 38 petites peces que foren concebudes conjuntament amb el recull de Viatges a alguns pobles per formar un obra de dos cossos ben diferenciats però pertanyents a un mateix corpus literari. La temàtica de cada cos és diferent però els iguala la voluntat de donar forma real a móns imaginaris, onírics i màgics en molts casos.

Les peces breus d’aquest recull formen part d’un gènere poc habitual que es podria situar entre el poema narratiu i el conte. Són bodegons que descriuen tant la fisonomia com l’ànima d’unes flors que malgrat presentar-se com “de debó” només existeixien en la ficció de l’escriptora. Es en aquets bodegons literaris on Rodoreda esdevé més lírica.

He escollit Flor Vermella i Flor Vergonya per la seva brevetat. Però podran il.lustrar la natrualesa d’aquestes composicions.

Flor Vermella
Està clavada a la branca: sense coll. Encesa d’un vermell dolorós, quan l’aire s’atura i la bufa, la vora dels pètals tremola. I a la nit, quan l’herba és freda i les serps beuen llet, a cada pètal tibant li surt una gota de sang negra: plana i dura com les llavors de la síndria. Humida. És la malura. Val més no tocar-la. La malura crema la flor i a la malura la podreix un xàfec. Les lluernes, que són sàvies, encenen el fanalet. I miren.

Flor Vergonya
Mentre els pètals es separen de la poncella per fer-se flor, ella se’ls espolsa. No vol ésser flor. No vol que la retratin.

Viatges a uns quants pobles

Aquets viatges són un itinerari per pobles imaginaris com ho forem els Viatges de Gulliver o els de Calvino per les Ciutats Invisibles. Són visites a uns pobles amb una cartografia més emocional que física i on els seus habitants viuen la seva particular angoixa vital a través de situacions surrealistes. Les seves vides són com aventures màgiques creades per la ment d’un infant i explicades amb la tensió que es dona durant els somnis d’un cervell madur.

Emma Folch ha dit...

Hola a tothom!Com va l'estiu? Jo a punt de reinsertar-me al món laboral... Bé, només dir que he fet cas a la Mercè i he llegit "la Plaça del Diamant"... i que és el millor llibre que m'he llegit en molts mesos (i en anys?...)I al.lucinada per l'escriptora he llegit seguidament "Aloma", que també m'ha enganxat. I just avui acabo de treure de la biblioteca "La meva Cristina i altres contes". Gràcies "Mercès".

Anònim ha dit...

Hola Emma,

Només dir-te que estic molt contenta de que Rodoreda t'hagi arribat. Estic molt contenta d'haver-ne pogut ser el vehicle.

Merci
Mercè