dissabte, 6 de setembre del 2008

Entre els llençols

Proper llibre a llegir: Entre els llençols, de l'escriptor de moda al Regne Unit: Ian McEwan. Un altre cop, un recull de contes i un altre cop, un autor anglòfon (hauríem d'anar pensant en canviar una mica...). També disponible en castellà (Entre las sábanas) i en anglès, és clar, pels més agosarats (In Between The Sheets). 208 pàgines i 9 eurets, la versió en català dels Quaderns Crema.

Propers membres a proposar llibres: David Canes i Natàlia R., tot i que els que tingueu altres propostes les podeu aportar.

Propera reunió: divendres, 3 d'octubre, a les 20.00. Lloc per determinar, els rumors diuen que potser tanquen la Teteria CATAR, així que si es confirmen haurem de buscar-hi una alternativa.

Bona lectura.

3 comentaris:

Rafa ha dit...

Aquestes són les meves puntuacions, conte a conte, de Entre las sábanas (totes sobre 5):

Pornografía: 2,5
Reflexiones de un simio cautivo: 1,5
Dos fragmentos: 3,5
Más muertos, imposible: 3,5
Entre las sábanas: 2
Vaivén: 0
Psicópolis: 3

En definitiva, un llibre que ni fu ni fa, millor que Amsterdam (del mateix autor, i que vaig llegir/patir fa uns anys), però pitjor que altres reculls de contes que hem llegit al club (Bukowski, Woody Allen, Quim Monzó...). Puntuació global: 2,5 sobre 5: aprovadet justet.

Anònim ha dit...

En alguna de les habituals incursions a les llibreries havia tingut un llibre de McEwan a les mans sense acabar de decidir-me a comprar-lo i mira per on, el nostre estimat grup em proporciona una oportunitat per vèncer l’indecisió. En informar-me sobre l’autor d’aquest mes he trobat que, junt amb Martin Amis i altres, està considerat un dels escriptors britànics contemporanis més reconeguts, que porta cert temps publicant amb considerable èxit de vendes, que ha estat premiat en més d’una ocasió i també que ha estat protagonista d’alguna controversia amb certa crítica del seu país, com no podia ser d’altra manera, ja se sap que quan algú treu el nas fora de la trinxera el més probable és que un tret -- perdut o no-- li practiqui una rinoplàstia instantània. Ha rebut acusacions de buscar l’efectisme cultivant una temàtica morbosa o chocant, mentre que altres diuen que es tracta d’un escriptor seriós, a la recerca de nous reptes en els seus llibres. Una altra faceta de la controvèrsia amb McEwan ve donada pel que per alguns és una excessiva similitud entre la temàtica de la seva primera novel.la The cement garden (1978) i la novel.la de Julian Gloag Our mother’s house (1963) Van de nens orfes ambdues, si us ve de gust, compareu.
Despistada que és una, quan vaig començar a llegir Entre els llençols pensava que era una novel.la i vaig confondre el primer relat, Pornografia, amb el primer capítol. El conte, de primer moment sembla banal, fa mandra seguir la peripècia que ens explica, presenta un ambient morbòs i uns personatges llefiscosos i no aconseguia, de bon principi, resultar-me interessant, però millora amb un temps per la reflexió. Els protagonistes són tan lamentables que la conclusió del conte, que ens condueix en direcció a una probable i sàdica cerimònia de mutilació -- real o representada -- els escau bastant. El protagonista, un tipus sense cap mena d’objectiu vital, a banda d’exercir més o menys exitosament el parasitisme, manté relacions amb un parell de neuròtiques, pateix una malaltia de transmissió sexual i no és capaç d’enfrontar-se a les conseqüències, empendre el camí de la cura i advertir les seves parelles del que li passa per tal que puguin actuar. Elles, responsables en part per posar-se afectivament en mans d’un impresentable, que no se n’amaga pas gaire de ser-ho, han de pagar un preu en forma de dany físic i moral. En aquest escenari depriment, el germà del protagonista, per poca-solta que pugui semblar, és el menys perniciós de tots, almenys té un projecte en forma de franquícia pornogràfica. La violència envers els altres i l’exercici de la revenja són respostes dels qui no han sabut o pogut desenvolupar millors qualitats. El que ens mostra el relat és com l’egocentrisme, la desidia, la deslleialtat, la manca de respecte, l’indiferència i, en el fons, el patètic aïllament d’uns i altres, que no es comuniquen o ho fan defectuosament, acaben desembocant en una situació extrema i lamentable. Ningú guanya, tots perden. La pornografía en aquest cas retrata, amb la tosquedat pròpia del gènere, la baixa qualitat de les relacions entre els personatges.
El segon relat, Reflexions d’un simi mantingut, em va sumir en la perplexitat, doncs em costava d’admetre que la veu del narrador fos en realitat la d’un chimpanzè propietat d’una escriptora que pateix una etapa de sequera creativa i que durant un breu periode ha compartit el seu llit, com el qui es proporciona un caprici exòtic. No sóc partidària de tenir animalons a casa, però he vist Caniche de Bigas Luna i sé que l’estimació per les mascotes de vegades adopta formes diguem-ne peculiars. McEwan humanitza al simi, ja de per sí proper a la nostra espècie, fins al punt de fer-lo sensible a l’afecte en una forma completament humana i, en conseqüència capaç de sentir dolor quan la seva mestressa, aïllada en ella mateixa i preocupada per la seva incapacitat, no sabem si transitòria o definitiva, decideix relegar-lo. Vaig imaginar que el simi era una metàfora per designar una mena d’home-objecte, una joguina sexual per una dona exitosa, situació que reflectiria a l’inversa la més habitual de l’home amb recursos i la “dona-florero”. El “simi mantingut”, en la meva interpretació, vindria a ser un mascle d’atributs virils ostensibles, l’única ocupació del qual seria la de proporcionar plaer o companyia, però marginat de la vida emocional de la seva “propietària” i que resulta ser inesperadament hipersensible, cosa que no era requerida en ell i que, per tant, el porta a experimentar tràgicament aquesta soledat . La possibilitat de trobar-me davant d’un conte zoòfil em va desconcertar i d’aquí el deliri metafòric que vaig experimentar. No per ignorància de la possibilitat sino per incredulitat. De tota manera i malgrat el desconcert, una vegada reflexionat, em sembla un conte bastant aconseguit i original. Bàsicament crec que posa de relleu la trista i decebedora poca capacitat de mostrar afecte dels humans, encapsulats en les nostres comunitats urbanes desenvolupades. Si no ens ocupem de la gent propera preocupats per un seguit de problemes que sovint no ho són en realitat ( com l’estatus ), com podem ocupar-nos apropiadament de les mascotes que vàrem adoptar portats per un impuls, tot i sabent que, mamífers com nosaltres mateixos en la seva majoría, son extraordinàriament depenents de la nostra atenció. El pobre simi m’ha fet pensar en la condició dels esclaus en temps pretèrits i fins i tot de les dones en algunes societats extremadament masclistes. Trist. En clau friki em recorda algun dels robots humanoides de cervell positrònic de les històries d’Asimov, que interactúen amb els protagonistes humans, i que, sent molt més intel.ligents, han de suportar que aquests no els tinguin per gaire més que màquines parlants.
Dos fragments és un relat de ressonàncies apocalíptiques. Situat a un Londres semidevastat per una catàstrofe de naturalesa inconcreta en un temps futur quan es va escriure i que ara mateix és passat, ens presenta una sèrie de personatges que més que viure deambulen per una realitat de factura recent i que encara no han estat capaços d’assimilar del tot. Hores d’ara no crec que hi hagi massa adults en la nostra societat que, després d’escoltar les notícies molts matins, no es plantegi la possibilitat d’un cataclisme a gran escala que deixi la humanitat al caire de l’extinció. Suquem les madalenes en l’alarma del día, ja sigui aquesta una crisi global de caràcter econòmic, bèlic, sanitari, mediambiental, laboral, terrorista, humanitari, migratori, climatològic i fins i tot còsmic, gràcies a la recent contribució d’Stephen Hawking. Aquest conte premonitori, se’ns presenta com funestament inevitable. Al situar el relat en un inconcret 199… McEwan participa del mite de l’ominosa i màgica proximitat de l’any 2000, data que per una persona nascuda al 1948 i crescuda durant la guerra freda i amb l’espasa de Damocles de la guerra nuclear, representa el futur amb bastanta solvència. Actualment ens trobem residint efectivament en aquell futur i, definitivament, el futur no és el que semblava. Resulta que l’amenaça no s’ha realitzat --encara-- però no sembla que poguem respirar més tranquils, perque potser només s’ha ajornat, mentre les espases s’han multiplicat, doncs ara disposem ademés de la nuclear, de la variant biològica, la química, etc… tot un luxe al nostre abast per una destrucció al gust del client. Un pare desorientat que treballa de funcionari per un obscur organisme, quan aparentment les estructures estatals es troben poc menys que desmantellades, sembla una paradoxa. L’organització que perdura, com un hàbit llargament implantat, es troba en trànsit accelerat cap a la desaparició. Es detecten senyals de descomposició social, com el cruel espectacle de l’home i la seva filla al parc, la gent actúa moguda encara per ressorts automàtics però aviat el caos acabarà per imposar-se. Els impulsos i necessitats més primaris prendràn possessió del que queda d’humanitat i es de preveure que les condicions de vida, ja precàries, empitjorin i els més febles, com la nena del protagonista, en siguin les víctimes més immediates. Però una mena d’incapacitat per actuar té atrapat l’home que, indecís, es planteja la possibilitat d’abandonar la ciutat. Manté una relació amb una amiga aficionada al col.leccionisme d’objectes que han esdevinguts inútils, obsolets com un telèfon ( quina ironia ), relació que té més el caràcter de suport mutu en l’adversitat que de sexual. Aquesta amistat i la tendresa amb que té cura de la seva filla petita ens fan pensar que aquest és un dels personatges més positius qua McEwan ens ha presentat fins ara, malgrat el tint negrissim que mostra el seu futur. La necessitat d’escalf humà quan les coses van mal dades s’incrementa en aquestes circumstàncies i potser per aquest motiu, en un moment donat, accedeix a la demanda d’ajut per transportar un armari d’un home, que el condueix a una escena final absurda i que ens deixa en suspens. Em va agradar des del primer moment potser perque recorda un relat d’anticipació.
Morta i ben morta, és el relat del deliri d’un individu pertorbat que s’enamora perdudament d’un maniquí d’aparador i… acaba assassinant-lo per gelosia! Aquí sí que McEwan exhibeix un humor negre de gran nivell. Al principi no va aconseguir enganxar-me, la història discurria amb lentitud i m’importava un rave tot el que m’explicava, perque ni com perversió li trobava gràcia a la cosa. Un paio s’obsessiona per una nina, vés quina novetat: un símil femení però només amb les característiques externes d’una dona, passiva i privada dels atributs que més espanten els pusilànimes com són l’intel.ligència, la sexualitat activa, el do de les paraules, de la procreació, etc. Relació quimérica, claustrofòbica i esquizoide, en què el diàleg és impossible i en què el protagonista, condemnat al seu infern particular i a repetir els errors que molt probablemet van conduir al fracàs de les seves anteriors relacions amb dones reals, acaba amb la seva frustració portant a terme el grotesc assassinat ritual de la dona genèrica en la seva efígie inanimada. El més divertit de tot és l’atac de gelosia quan sospita que la nina s’entén amb el xofer i escruta el rostre d’aquest per tal d’endevinar signes de culpabilitat. En el fons, el conte reflecteix com en un mirall deformant algun dels problemes de la parella, com la dificultat d’acceptar plenament a l’altre sense intentar canviar-lo i també ens mostra com la gelosia pot convertir un individu en un ésser absurd i patològic. En un registre més frívol, de vegades, quan en to de broma sorgeix en les converses de sobretaula el tema de com prefereixen els homes que siguin les dones tinc la sensació que, encara que molts ho neguin en públic, més d’un s’inclina per les proporcions perfectes combinades amb una extrema afonia i un encefalograma pla. De manera que McEwan posa negre sobre blanc en aquest cas, més que una perversió, el que podria ser una fantasia compartida.
Entre els llençols ens presenta a un pare recentment separat que es fa càrrec durant una nit de la seva filla preadolescent i una amigueta d’aquesta d’aspecte força estrany. L’home encara es troba desubicat, les seves coses es troben a la casa familiar, mentre ell habita un exigu apartament. Està tan confòs que no sap com comportar-se en trobar-se sol amb les nenes ni com interpretar la situació quan en plena nit, escolta un soroll insòlit provinent de l’habitació que elles comparteixen. Per un costat estan els problemes d’un home per adaptar-se a una nova situació i per un altre la torpesa per desenvoldre’s emocionalment en la proximitat de la filla, que a estones té un comportament totalment infantil i a estones és força evident que està creixent. El més interessant d’aquest conte i que McEwan ha sabut reflectir amb precisió, és el misteri que representa pels adults el món infantil, malgrat haver estat ells mateixos nens en un moment de la seva vida. McEwan introdueix el factor sexual com a element de perversió, però potser ens enreda i ens fa mirar en direcció al pare, quan el marro es troba en un altre lloc diferent. Què és exactament el què està passant? Són imaginacions de la ment sobrescalfada del protagonista per una forçada abstinència? O ens decidim a trencar un tabú i admetem que els infants tenen una activitat sexual oculta? Resulta molt divertida la perplexitat de l’home davant l’aire bufonesc de l’amiga de la seva filla. És així com veiem els nens i com ells ens veuen a nosaltres? Com alienígenes estrafolaris? Sens dubte, ja que sovint sembla que ens separin distàncies d’anys llum més que no pas un parell o tres de decenis. Els homes de negre ens van esborrar la memòria de quan erem nens amb un boli de flash. Ho recordo perfectament.
Vaivé no el puc comentar perque no he entès un borrall. No sé si és un conte experimental o a mig fer, les corrents de consciència de més d’un personatge, una presa de pèl ( suposo que no ), el resultat d’un mal viatge o què. Quan em semblava que havia trobat un fil conductor entre els diferents paràgrafs s’esvaïa com fum. Reconec que podria haver insistit una mica més, però dubto que n’hagués tret l’aigua clara. Per provocar-me un aneurisma fent esforços estic jo.
Psicópolis és un conte bàsicament humorístic i el més convencional de tot el volum, cosa que contribueix a alleugerir l’espessa i claustrofòbica atmosfera i l’aroma de corrupció, angoixa i estranyesa dels altres contes. No falta el toc pervers, però el to és intencionadament caricaturesc, per la qual cosa queda en gran part desactivada la càrrega transgressora de la perversió. En el llistat de tòpics que genera EEUU figura en lloc preferent el de que Los Angeles, alberga la més gran colònia de frikis del món mundial, entre els que destaquen els obssessos del físic i els eterns aspirants a entrar a l’industria del cinema per qualsevol escletxa, sense oblidar els damnificats per haver fracassat en una o altra empresa, als que s’agreguen tots els excèntrics i pirats diagnosticats o no. Aquest lloc comú té més èxit encara quan se li contraposa l’atre gran tòpic made in USA, el de l’ambient “europeu”, selecte, intel.lectual i avantguardista de la costa Est i més concretament Manhattan, a NY. Entre tots dos extrems s’extén l’immensitat d’un país poblat per hordes de rústics armats amb una Bíblia i un fusell i per habitants de remotes contrades, tarats degut a generacions d’unions consanguinies. Woody Allen és un dels entusiàtics cultivadors d’aquest tòpic Est-Oest i McEwan sembla que se li ha afegit amb aquest Psicópolis. Si a tot això li sumem un altre element comú, com el del punt de vista d’un europeu, ja tenim servida la parodia. Viatger que observa els estrafolaris aborígens amb ulls entre divertits i atònits i amb certa dosi d’afectuosa condescendència, pròpia del que es troba en un estadi més evolucionat, com a passavolant i sense implicar-se gaire. La galeria de personatges del relat resulta còmica amb l’inevitable dosi de patetisme a causa de l’indefensió que manifesten en la persecució de les seves dèries, la principal de les quals gira al voltant de les relacions interpersonals, trobar parella, conservar-la, experimentar noves sensacions. Trobo que és un encert per part de l’autor incloure al narrador en aquesta galeria, com a inepte però esforçat intèrpret de flauta que, tot i sabent que no està dotat, amenitza amb la seva música les estrafolàries reunions passant de la partitura.
Com tot llibre de contes Entre els llençols, té alts i baixos, però forma un conjunt força interessant. L’estil m’ha semblat poc àgil en general, a estones el ritme de la narració decau, però hem de tenir en compte que es tracta d’una obra primerenca, encara per polir. Les temàtiques de ressonància perversa, els ambients opressius, els personatges aclaparats i a la deriva són encertadament retratats per McEwan. Hem pogut veure que no cal recòrrer a un llenguatge ofensiu o groller ( recordeu el rebuig que va causar Bukowski ) per tal de ser més efectiu en la difusió del missatge. Amb subtilesa, ironia i elegància britàniques, i sense perdre capacitat d’impacte, McEwan ens ha exposat un mostrari amb set peces variades d’un món corrupte i angoixant, amb efectes de llarga durada, doncs passades dues dècades de la seva publicació ( va aparèixer al 78 ) penso que el llibre no ha perdut gens d’actualitat.

Anònim ha dit...

Acta de lo llibre “Entre els llençols d’Ian MacEwan”
Lloc: Cafeteria: Qatar
Hora: 20.30 1ª ronda
21.00 h 2ª ronda

Assistents: Marisa, Mercè, Emma, Natàlia, Ma.José, Rafa, Dolors, David C., Toni i David Garcia

El president presenta els dos nouvinguts:
Ma. José i David G., tot seguit procedeix a obrir la sessió demanant l’opinió a cadascun dels assistents.

Marisa: S’ha vist sorpresa per l’autor, la valoració dels capítols és la següent:
-Psicòpolis, considera el relat previsible.
-Reflexions d’un Simi, el troba zoofílic.
-Entre els llençols, sens dubte, és el capítol que més li agrada.
- Morta i ben morta: creu que l’argument podria ser ben bé el d’una pel•lícula de Berlanga.
El president li pregunta pel fil argumental del llibre?. El que més li ha agrada’t és què l’autor l’inquieti.

Puntuació total: 2,5 punts.

El president dona la paraula a David C:

David C: Tot i que primer li comença agradant després li costarà llegir-ho, el troba una mica pervers.
El President li pregunta si creu que les perversions poden ser el denominador comú a tot el llibre.
David diu que li agraden més el contes de Patrick O’bryan., acaba la intervenció dient que no és el seu ideal de lectura.

Puntuació total molt baixa: 0,5 punts

Dolors: diu que no l’aprovarà, tot i que primer l’enganxa, considera que és un llibre per llegir-lo de més a més.
El Rafe planteja la qüestió següent: El protagonista del capítol del manquí té un reflex típic masculí pel fet de sospitar que la seva parella (el maniquí) pugui tenir un “afaire” amb el xofer. Ja està ben sonat aquest mil.lionari!
-El Vaivé: no ha pillat res.
No el recomana

Puntuació total: 1,5 punts.

David Garcia: Agraeix que l’hagin acceptat al grup, diu que aprofitarà el motiu per llegir una mica més, darrerament tenia l’hàbit una mica descuidat.
-Reflexions d’un Simi: Inicialment pensa que si tota l’obra és com aquest capítol serà un pal, després, la cosa s’anima.
-El capítol del maniquí el troba xocant
-El vaivé, no va entendre pas res,
-Psicòpolis és com a molt americà, li recorda un viatge que va fer per Califòrnia on el que es descriu realment és així, americans.

MariJo: el va trobar bastant previsible. Pensa que el protagonista del segon capítol inicialment era un tió molt baixet, quan va descobrir que era un simi es va decebre una miqueta.
Li agrada força el capítol de dos fragments “dissabte-diumenge” perquè representa una fugida al camp, que sempre dona aire.
-Morta i ben morta li agrada força.
-Entre els llençols el troba complex.
-Vaivé no li agrada gens, aahhh!
-Psicòpolis: el troba molt apocalíptic
En definitiva no recomanaria el llibre.
El pitjor Vaivé

Puntuació total 2,5 punts

Emma: diu que el relat futurista (Vaivé) no li agrada gens, no vol opinar sobre aquest capítol, li provoca angoixa.
-El maniquí, creu que el personatge es torna boig de tant treballar.
-Entre els llençols el troba normalet.
-Psicòpolis, fluixet.
Posa énfasis en el fil conductor, creu que és la soledat de les persones i no pas la perversió.

Rafa: troba el llibre irregular com tots els llibres de contes.
El millor capítol per a ell és el del maniquí ja que ho veu com un reflex de l’ésser humà el qual té tendència a complicar-se la vida sense que hi hagi cap motiu per fer-ho.
-El del mico, ni fu ni fa.
-Psicòpolis: el troba previsible

Puntuació total 2,5 punts (No recomanable)

Natàlia:
-Morta ben morta: pensa que el protagonista d’aquest capítol és molt egòlatra ja que no pot interaccionar.

Puntuació total 1,5 punts

Conclusió absoluta: El penúltim capítol “Vaivé” per sort, no l’ha entès ningú.
En general no recomanable.

PUNTUACIONS
-----------
MARISA 2,5
DAVID C 0,5
DOLORS 1,5
DAVID G 2
MARIA JOSE 2,5
EMMA 2
RAFA 2,5
NATÀLIA 1,5

MITJANA 1,87