dissabte, 10 de gener del 2009

El amante bilingüe


Lo esencial carnavalesco no es ponerse careta, sino quitarse la cara.

Aquesta cita d'Antonio Machado obre El amante bilingüe (1990), de Juan Marsé, el proper llibre a llegir. Així recuperem un dels escriptors més importants de la narrativa actual, cronista de la Barcelona de posguerra, i guanyador del darrer premi Cervantes (2008).

Data de la propera trobada: divendres, 6 de febrer, a les 20.30, a la Teteria CATAR.

Bona lectura! /¡Buena lectura!

3 comentaris:

Rafa ha dit...

Deixo un parell d'enllaços interessants, relacionats amb el llibre:

Estudi a càrrec del professor australià Stewart King

Walden7.com

Anònim ha dit...

Aquí tenim la història d’un “Torero enmascarado que agradece a los catalanes su proverbial hospitalidad” a ritme de la Santa Espina. Un disbarat.
El record d’una època, d’un enfrontament lingüístic pescat des d’una estranya tendresa àcida que fa de ganxo i aboca tot el sarcasme necessari per plasmar la critica que persegueix.
I una història d’amor. Un bolero. La peripècia d’un home que es converteix en un altre per aconseguir de nou la seva senyora. Mes que una esquizofrènia, tal com presenta la portada del llibre, es una superposició de personalitats que acaben cristal•litzant en Faneca, el “Murciano Fulero”, un personatge tant autèntic com apostat.



Un coro de fracassats

El amante bilingüe es també una recreació del l’etern fracàs de les fites de l’home. Encadena una successió de situacions escollides per mostrar-nos els personatges com aquells pallassos lacònics que topen sempre amb el mateix resultat frustrat en tots i cadascun dels intents. Amb la moralina final de com aquest fracàs acaba sent un camí per esdevenir lliure.


Faneca, el “Charnego”, encarna la icona d’aquest coro de fracassats que busquen la raó autèntica de viure i que han de morir forçosament en l’intent, perquè aquesta revel.lació els ha estat prohibida. Pobres Marés, Serafín, i Cuixot. Pobra Griselda, tant viuda i desatesa. I pobra Norma Valentí, com no, la burgeseta del Guinardó que necessita oblidar-se d’ella mateixa mes que ningú i submergir-se en barris mes oliosos per poder-se sentir viva.


No els ho podem retraure, qui no ha somniat mai en deixar-se dominar per les passions mes inconfessables? No heu fantasejat mai com serieu si no fos per aquest patètic procés de socialització que ens converteix en sers a mitges? Heu descobert el vostre Faneca particular?. La història convida a fer-ho des de la cita de Machado: “Lo esencial carnavalesco no es ponerse la careta, si no quitarse la cara”.


Marsé es va anticipar a l’època naïf al.lumbrant l’Heroi Freak que ara acapara els anuncis de moda. Es va ajudar d’ell i del seu salero per cantar-nos una oda a la vida autèntica, lliure d’etiquetes, que en la busqueda del sentit estètic no troba mes que una imitació grollera del glamour. Una vida de derrotes, d’amor, cantaores i rosses tenyides. D’arrebato, de loteros jorobados, passió, poetes, farandula, perfidia i perruques. De pestanyes postisses, taquilleres de cine, tullits, tragaperres, banyuts i vins en brik.



El bolero

A primer cop de vista, un llibre que presenta com única aventura la reconquesta de la dona amb la que ja s’ha estat casat amenaça a crònica rosa. Massa entranyable, poc emocionant, un amor trasnochado.

Però tot just es d’això del que es tracta, la història del nostre amant, com no podia ser d’altra manera, es a mida del personatge. Faneca, “braguetero sin convicción”, viu dins d’un bolero. Es presenta com un exemple del que representa viure a expenses d’una amor impossible. Una recreació esperpèntica del “ni contigo ni sin ti tiene mi vida remedio.”


Fracassat, abandonat i perdudament enamorat de la mes fea, Faneca està cansat d’aquesta moda estètica de sublimar els instints primaris. Ha descobert que la passió no és refinada sinó bruta, indomable i deshinibida. Ha decidit viure a l’ample i estimar a “dos carrillos” mentre desinteressadament deixa entreveure com només es pot estimar de debò quan s’aconsegueix ser absolutament indiferent al pudor.



Es quan llegeixo que hi veig clar

Amb aquesta lectura, he descobert que Ruiz Zafón es un aprenent de Marsé i que Fermín Romero es una còpia, potser un punt mes efervescent i menys melancòlica que en Marés. Zafón també es va servir del recurs del foc per transformar la fisonomia del personatge principal (recordeu Caraix?). Però hi ha mes autors que s’alimenten d’aquesta font. Existeix, per exemple, una altra obra, desternillant, amb ecos del nostre “amant”: 200 locuras para que te quedes conmigo, on Martí Piñol narra les aventures d’un altre antiheroi Barceloní enamorat d’una rica descocada que no sap atendre les supliques del seu galan fracassat. Pinyol va resultar més exitós en l’art de buscar aventures. I es que Faneca perd molta estona mirant-se al mirall i no li queda temps per mes suspens.

Aquestes dues referències no son mes que un punt de partida per submergir-se en la “barrecha” del charnego com a inspiració cultural. Barcelona ha estat un cultiu ideal on hi han fertilitzat les formes més creatives d’aquests tipus de mestissatge. Les diverses ficcions que s’alimenten d’aquest caldo esquitxen totes les manifestacions artístiques. La literatura, com hem vist, el teatre, amb companyies com la Cubana. Entre el panorama musical, gent com el Xaval de la Peca, Toni Manero, Gato Pérez, han explotat amb mestria aquesta vena entre hortera i fashion.

Però no només Barcelona ha inspirat personatges memorables sorgits d’aquets móns que per motius socials, educatius i econòmics (amén dels lingüístics) viuen del marge. Aquí tenim la Juani. La SuperHeroina de l’extrarradi, llesta, descarada y sensible, que crea moda amb bijuteria de plàstic i dur a l’esquena, sense ni adonar-se’n, tot el pes de ser una dona.

Rafa ha dit...

PUNTUACIONS

RAFA 5
MARIA JOSÉ 4
DOLORS 4
NATÀLIA R. 1,75
DAVID C. 2
TONI 2
DAVID G. 3,75

MITJANA 3,75