Benvinguts al blog de Tarraconats, el grup de lectura de Tarragona.Aquest és el primer llibre a llegir: Mil Cretins, de Quim Monzó, i la primera reunió del grup (on es comentarà) serà el divendres, 28 de desembre de 2007.
Els membres (virtuals o no) del grup podeu penjar aquí les vostres opinions i votacions sobre el llibre en qüestió, ja sigui a l'apartat comentaris o creant una nova entrada al blog. Per tant, no cal que l'estructura del blog sigui massa formal: podeu escriure-hi el que vulgueu i a l'apartat que vulgueu. L'important és que sigui dinàmic i que hi aneu participant. Així que no només podeu opinar sobre el llibre del mes, sino també recomanar-ne d'altres, així com pelis, espectacles o dir la vostra sobre qualsevol tema.
Això sí: si voleu publicar-hi entrades haureu d'acceptar una invitació que us enviaré d'aquí uns dies (per escriure-hi comentaris no cal).
Bé, no m'enrotllo més. Ens veiem divendres!
11 comentaris:
Bondia a tothom! Abans de res, benvinguts als nous Tarraconats. Va ser molt interessant la trobada de divendres, tant per l'aportació com per la diversitat d'opinions... Ho podreu comprovar els que no hi vau ser quan el David passi a nét l'acta.
Espero que us animeu tots els que pugueu per la propera... Fins aviat!
Ja que ja ho tenia fet, deixo aquí les meves puntuacions conte a conte de 0 a 5 (la global que vaig fer del llibre és 3):
PART I
El senyor Beneset: 4
L'amor és etern: 4
Dissabte: 4
Dos somnis: 1
Miro per la finestra: 4
La lloança: 4
L'arribada de la primavera: 0
PART II
La sang del mes que ve: 1
Trenta línies: 4
Un tall: 1
Una nit: 4
Una altra nit: 4
Enllà de la nafra: 2
Per molts anys: 5
Qualsevol temps passat: 4
La plenitud de l'estiu: 2
El noi i la dona: 2
La forquilla: 1
Xiatsu: 3
Hola a tots, aquí va el meu comentari. Del Quim Monzó havia llegit un altre recull de contes, "El perquè de tot plegat" i per sobre un altre llibre de recull d'articles. De tots tres el que més m'ha agradat ha sigut aquest últim. El llibre ja ho fa, hi ha dues parts amb contes molt diferents entre si, no sol per la mida sino pel to, els de la primera part em semblen molt més amargs, de fet aquesta és la paraula que he fet servir per descriure el llibre a n'algun amic. Son els contes de la primera part els que et deixen una sensació més com trista (segurament no és la paraula que més s'hi escau) Sol amb el primer conte ja et deixa una sensació extranya, si hagués d'ecollir un color diria grisa blavosa de dia pesat, però que no et teu les ganes de continuar llegint. La segona part és com un divertiment de l'autor per mostrar que de qualsevol fet quotidià se'n pot fer una narració. Fer un conte no crec que sigui molt més fàcil que fer una novela on et pots deixar anar per desenvolupar una historia personatges, etc... en un conte (que estigui be, claro) has de poder conseguir en poques linies o pàgines que qui ho llegeix, no cregui que li està faltant informació de l'historia, que no enten la situació, que l'història no te sentit,...i Quim Monzó ho consegueix amb bastant d'èxit en la meva opinió. No és facil ecriure un conte i que t'enganxi, no?. Suposo que puc estar bastant d'acord amb el Rafa amb la puntuació individual, potser en algun seria més generòs, però bueno la puntuació general aniria cap al 3,5
Hola tothom,
(És la segona vegada que intento publicar el comentari, a veure si me'n surto)
Donat que la meva primera experiència amb en Quim Monzó no va ser gaire satisfactòria, el diumenge vaig comprar La Vanguàrdia per llegir un article d'ell i em va agradar molt, com ja vàreu comentar alguns a la primera reunió, m'agrada més com "articulista" que com a escriptor de contes.
Ens veiem el 8 de febrer!
Hola a tots Tarraconats!
Després d´uns dies de festes, celebracions, àpats, torrons, begudes etc, etc.. i de donar un temps prudencial perquè poguéssiu enviar les vostres puntuacions i comentaris sobre el llibre del Monzó, aquí teniu el acta de la reunió del 28/12/07.
ACTA DE LA 1ª REUNIÓ DEL GRUP TARRACONATS 2.0
Comentaris sobre el llibre de QUIM MONZÓ, MIL CRETINS.
Assistents presencials: Mercè, Marissa, Eva, Natalia R., Emma, Rafa, Xavi, Toni i David.
Assistents virtuals: Lluís Sabaté
Bé, primer dir que tal com varem comentar en la reunió hi ha hagut dos bàndols ben diferenciats: a qui ha agradat el llibre: els nois i a qui no: les noies (amb l’excepció de la Marissa). Aquí teniu un resum de lo parlat:
Natalia R: ( que està fent opos per presentar-se al “club de la comèdia”) En general no li ha agradat el llibre, potser només 2 capítols. No el recomanaria i per descomptat no es compraria cap més del Monzó. Un cop a llegit el llibre no vol pensar que el Monzó es misogin però en te sospites. La seva puntuació (ho remarca 2 o 3 vegades) es per donar suport a les lletres catalanes.
Mercè: Es millor articulista que contador de contes. En aquest llibre explota la vessant menys amable de la vida.
Marissa: Li ha agradat molt perquè no s’inventa res, son situacions quotidianes. Es un llibre de relats o sigui irregular, bastant bo. Coneixia els seus articles. Pensa que es irònic, “faltón”, i se n´en fot de l’autoritat. En conclusió l’ha trobat molt humà.
Emma: En general es un llibre absurd, però si te de escollir es queda amb els contes curts que amb els llargs. No ho recomanaria, es molt depriment. Tot hi això reconeix que amb el temps el Monzó s’ha suavitzat una mica, ja no es tant desagradable com al principi de la seva carrera com a escriptor.
Eva: No se’l ha llegit. El primer comentari després d’escoltar-nos es que s’alegra de no haver tingut temps, però com li agrada llegir articles i donat que alguns capítols són curts comenta que se´l comprarà.
Xavi (Cobain): Comenta que els llibres que està acostumat a llegir són els de Mortadelo i Filemón. Tot i això li han agradat les històries que explica unes més que altres. Ho recomanaria ja que sempre pots treure algo que et faci pensar. Xavi play the guitar again!!
Rafa: Comenta que en Monzó es capaç de lo millor i de lo pitjor. En aquest llibre intenta no jutjar. També està d’acord en que es millor articulista que escriptor cosa que l´Ampar Moliner es al inrevés millor escriptora que articulista. Ens fa referència que als seus articles li agrada criticar el canvi dels tòpics en especial en lo que fa referència als homes i les dones per lo que se li podria titllar de masclista.
Toni: Es absurd però li agrada (quan va dir això estava potser replicant a la seva estimada?). El llibre fa referència en molts capítols a la 3ª edat, una de les etapes de la vida de la que menys es parla. En general l’ha satisfet, vol explicar la seva maduresa, coses tètriques, però no carrega.
David: M’ha agradat en general. Potser els primers 2 capítols són els més fluixos però després me quedo amb les ganes de que els capítols curts s’allarguin més. El Monzó deu ser el típic escriptor que assegut en la taula d’un bar pren notes del que passa al seu voltant per després explicar històries.
Lluissos: Mireu el que explica més a dalt el nostre amic Lluís que es llarg i extens.
Puntuacions:
Natalia R.: 1
Mercè: 2.5
Marissa: 4
Emma: 2
Xavi: 3.5
Rafa: 3
Toni: 4
Lluis: 3.5
David: 3
Puntuació Mitja: 2.9
Bé perdoneu-me si he oblidat comentaris que vareu fer, espero que no m’ho tingueu en compte.
Dav
Deixo aquí el comentari que m'ha enviat la Laura:
-----
(...) el vot que li dono és 3, com ja t'havia dit. No és el primer llibre de Quim Monzo que llegeixo i de fet no hi trobo tanta diferència amb els altres, potser l'unica cosa de diferent és el tema: la quotidianitat, que als altres llibres no describia de manera tant real, solia usar un to més ironic portant situacions que descriuria com a psicodèliques... almenys el recordo aixi.
Quim Monzo em recorda moltes vegades a Charles Bukowski, sobretot me l'ha recordat llegint la historia "Una nit", escriptors misogins en la manera com parlen de la sexualitat de la dona, mostrant-la absent per "abusar-ne", com si per força hi estés d'acord només pel fet de ser dona.
El cas contrari és pot entendre als relats "L'amor és etern" (el que més m'ha agradat) i "La sang del mes que ve". A aquest ultim Monzo, otorga un poder a la dona immens, només pel fet de plantar cara a Déu, per tant mostra una dona padrona del seu desti. Al primer mostra una dona forta, no revel.la el secret de la seva malaltia fins que no és cura, i de manera molt estranya mostra un home sensible i conformista que però serà la clau per salvar-la.
Tot i aixi, en general el tema principal és la mort, evoca més d'un cop els suicidis i molts del persontges son vells cansats de viure i que pensen només en morir, planificant el seu final. Aquesta és la part del llibre que no m'ha agradat... Prefereixo el triomf de la vida i de l'amor pels demès i per un mateix! Sino quin sentit tindria....
Bé, crec que ja m'he allargat prou....
----
Per tant, les puntuaciones queden:
Natalia R.: 1
Mercè: 2.5
Marissa: 4
Emma: 2
Xavi: 3.5
Rafa: 3
Toni: 4
Lluis: 3.5
David: 3
Laura: 3
Puntuació Mitja: 2.95
Hola, arrivo una mica tard perquè després de llegir el vostres comentaris i acta, veig que no puc aportar res nou.
Estic al bàndol dels qui no recomanarien el llibre per tenir alguns contes amargs (sobretot els dos relacionats amb la tercera edat, en general la societat (en eterna adolescència) ens mostra una tercera edat massa dura i trista i el Quim Monzó no dóna una altra opció!) i estic d'acord en que es millor articulista qué narrador de contes (de vegades el llegeixo a La Vanguardia i m'agrada com explica coses del dia a dia que en realitat no tenen gaire importància però que ens hi fixem)
El conte que més m'ha agradat ha sigut el de La Lloança, perquè explica amb molta gràcia la sensació d’incomoditat que es pot tenir quan algú es compromet a fer una trucada a algú amb qui no té confiança i la cosa acaba en malentès…
El de Dissabte l'he trobat gore total però molt curiós: m'iamgino a la dona abandonada pel marit que vol des fer-se de tot allò que ha tocat el marit i clar per això acaba com acaba.
De la segona part em quedo amb La Plenitud de l'estiu (el dels parents que es troben per dinar) i Xiatsu.
La meva nota és un 2.
Disculpeu el meu retard! i Bon Any a tothom!!!!
Eugenia
Actualitzo puntuacions:
Natalia R.: 1
Mercè: 2.5
Marissa: 4
Emma: 2
Xavi: 3.5
Rafa: 3
Toni: 4
Lluis: 3.5
David: 3
Laura: 3
Eugènia: 2
Mitjana: 2.86
Deixo el comentari i puntuació de la Dolors:
---
Hola a tots,
La meva nota és un 1.5.
Penso també com alguns de vosaltres, són molt millors els seus articles.
Perdoneu pel retard!
Fins aviat
----
En fi, "lo bueno si breve...". Les puntuacions queden així:
Natalia R.: 1
Mercè: 2.5
Marissa: 4
Emma: 2
Xavi: 3.5
Rafa: 3
Toni: 4
Lluis: 3.5
David: 3
Laura: 3
Eugènia: 2
Dolors: 1.5
Mitjana: 2.75
Reflexions sobre els Mil Cretins de Monzó
Que deu voler dir que els contes del Monzó tenen tendència expansiva? Que es deixen fluir perquè la narració pugui arribar als últims móns racionals que viuen a la frontera del surrealisme? Potser va per aquí. Tota l’estona sembla que el conti s’escapi, s’escapa, de fet de l’estructura metòdica i clàssica del contes rodons. Potser són geomètrics, si, però ni simètrics ni rodons, polièdrics, amb una dimensió dins de l’altra.
Tornaré a llegir el conte del Príncep blau que vol despertar amb un petó la princesa. L’equilibri del conte es immaculat però d’altura: passa de la innocència del petó verge icona dels contes de fades a la possibilitat aberrant de la necrofilia. L’acció es va desenvolupant entre ambdues possibilitats per acabar en una tendra i tètrica amenaça de canvi de papers, apuntat a que es provable que el Príncep passi a ocupar el lloc de la princesa i sense esperança de que, desaparegut el príncep, ningú el vingui a despertar. Incomoda la profanació d’un conte emparat per la displicent innocència que la societat li assigna sense analitzar massa. Incomoda fins tot més el final del conte, perquè eradica l’esperança.
El que més m’ha cridat l’atenció són els microcontes. No a tots els dono la mateixa vàlua però com a conjunt m’han semblat molt adients. Comença desafiant amb La Sang del mes que ve, una reposició de la l’anunciació a Maria de la missió de parir el fill de Déu, Jesús. Es una garrotada directa als ciments l’imaginari socio-cultural. Que hagués passat si Maria hagués tingut poder de decisió ? S’hagués negat a parir a nostre senyor?
Llegint la crítica que m’ha enviat la Marisa, el recull de mini assajos que la critica literada vol fer de l’escriptura del Mónzo m’adono que tots ells volen ser a la crítica el que Monzó es en la ficció. Com si el plagiessin des del seu estil i deure d’analistes d’obra. I al meu veure el resultat és ridícul. Acaben en la grandiloqüència en la idea magnànima però poc definida, en l’escriure una idea que soni a molt però que no digui res. Realment peso que si en Monzó hagués de comentar aquestes seves crítiques resumiria l’anàlisi en alguna cosa com: Palla Mental.
Mercè Prunera
És Mil cretins un bon llibre? No ho sabria dir, el criteri que faig servir per jutjar la literatura que acostumo a llegir no te el rigor d’un crític literari ni molt menys i tampoc tinc el costum de puntuar el que llegeixo. En general només puc dir si el llibre en qüestió m’ha agradat o no. M’ha agradat M.C.? Un amant del cinema de terror m’entendrà si dic que amb els contes de M.C i els del llibre anterior de Monzò, El millor dels mons, em passa com amb les bones pelicules de terror i és que t’ho fan passar bé passan’t-ho malament.
Monzó te una gran habilitat per descriure amb un estil nu i descarnat o desapassionat les situacions més delicades de la peripècia vital humana, com pot ser la sexualitat dels ancians (“El senyor Beneset”). No hi trobem mai el recurs a l’emoció fàcil, però la compassió cap a les pobre criatures humanes en circumstàncies vitals adverses és un subtil alè que es respira en tot el llibre.
No puc evitar la comparació amb El millor dels mons on s’encadenaven els directes a la mandíbula amb els cops baixos, tot plegat amanit amb una mica de gore de la millor collita, un humor negrissim i bastanta mala bava.
Monzó també apreta el coll del lector amb M.C però no l’ofega tant. M.C. no només fa pensar, sino que també fa sentir. No son sentiments o pensaments que et vingui de gust tenir però no els pots descartar tan fàcilment quan Monzó els ha introduït al teu sistema. Son càrregues de profunditat que fan la seva feina un cop han arribat a aquella capa de la psique que és més sensible a elles, i de segur que en troben una.
De les dues parts en que es divideix el llibre, els contes de la primera m’han copsat profundament, l’extensió potser hi juga el seu paper. Amb la lenta i sistemàtica deconstrucció d’una vida a “Dissabte” sents que et deixen els nervis al descobert i t’hi apliquen descàrregues o que encaixes un directe a la boca de l’estómac amb la desesperançada demanda d’ajut per a la pròpia extinció d’ “El senyor Beneset” (pàg.20) que es repeteix gairebé paraula per paraula a “L’arribada de la primavera” (pàg.96). Sents que se’t forma un somriure malvat quan veus crèixer l’alarma en el protagonista de “L’amor és etern” en adonar-se que la desconsiderada de la Carolina s’entesta a no morir-se. I et descobreixes pensant: ja està bé, Carolina, more’t d’una santa vegada! Tant a ell com a l’escriptor consagrat de “La lloança” les bones intencions del començament se’ls podreixen a dins, així que els seus antagonistes decideixen no comportar-se com estava previst al guió. La intensitat desesperada i obsessiva amb que el personatge de “Miro per la finestra” decideix donar l’esquena al mon i a cap altra realitat que no sigui la que emmarca la finestra, ajornant la por, el neguit i l’angoixa del pensament delirant que s’apodera d’ell quan la seva ment s’allibera del que veu per la finestra. El conte més evocador i nostàlgic és “Dos somnis” i presenta el pas de la vida i la mort, del passat i del present pels somnis del seu protagonista encarnat en les persones de dos dels seus amics morts.
Incorrectes, angoixants o de qualsevol altra espècie els pensaments que els contes fan aflorar no em son desconeguts i em meravella com l’agudesa de Monzó em fa descobrir coses meves als seus personatges, que també ténen coses seves i de tots, suposo.
Però és als de la segona part on s’adverteix el gran talent de Monzó per extreure’n el moll de l’òs de la questió més aparentment desangelada, com seria la de llegir abans d’anar a dormir a “Una altra nit” o la insídia periòdica dels regals d’aniversari indesitjats a “Per molts anys” o com és possible donar una volta de cargol a l’argument de la bella dorment a “Una nit” o de l’Anunciació a “La sang del mes que ve”.
Demostra amb poques línies i un llenguatge precís com l’escalpel del cirurgià, com als humans no ens cal gaire per resultar uns éssers ridículs (“Enllà de la nafra”), malvats, cruels o indiferents (“Un tall”), opresors (“Xiatsu”), fastigosos (“La forquilla”), absurds (“El noi i la dona”), grotescos (“La plenitud de l’estiu”)...
La brevetat imposa un ritme que els atorga contundència i l’impacte permaneix en forma de subtil remor durant llargues estones i no es dilueix fàcilment amb el pas dels dies. La relectura és obligada.
Puntuació: 4
Publica un comentari a l'entrada