Aquest any en fa cent que va néixer Mercè Rodoreda i la comunitat cultural catalana ha decidit celebrar-ho reeditant les seves obres completes, les fragmentades i algunes d’inèdites.De la literatura Rodorediana se n’han volgut fer moltes lectures sociològiques, de tall Freudià o Feminista, segons prejudicis a l’ús, més interessades en la vida controvertida de l’escriptora que en el contingut tècnic i artístic de la seva creació. I es que sovint, en el món de les lletres s’oblida que l’escriptura és art i l’art no cal justificar-lo. Al meu entendre Rodoreda era una dona enamorada de l’art narratiu, interessada en un projecte literari propi i molt definit. I vet aquí tot el misteri de Rodoreda, que fou una dona que renunciant a moltes d’altres facetes que podia haver explotat com a persona, va posar tota la seva vida al servei d’aquesta vocació.
Més enllà d’etiquetes i modes, em ve de gust aprofitar la plataforma d’aquest centenari per col·locar en primera plana l’obra de Mercè Rodoreda i emplaçar-vos a descobrir o aprofundir en la literatura d’una gran escriptora que ni temps ni modes han sabut reconèixer prou. Potser pel seu caràcter intimista, potser per la temàtica (tristesa, pèrdua, por, desencant, enyor,...) poc propícia en temps en que l’únic estat anímic vindicat és la felicitat.
Es ben cert que la literatura Rodorediana te en contra la contraindicació del sofriment dels nostres temps però no ho és menys que ens es necessari afrontar el conflicte dramàtic per explicar coses que puguin fer interessant l’acte íntim de la lectura. Es una escriptora dura, que coneix be l’arquitectura del dolor. Els seus relats a vegades ens fan sentir coses que preferiríem ignorar, però no us espanteu, la bellesa es dona fins i tot en l’espai mes incòmode i Rodoreda la fa lluir.
Us convido a explorar aquest espai.
