Proper llibre a llegir: La máquina de follar, de Charles Bukowski. Ed. Compactos Anagrama, 190 pàgines, 6,50 euros. També està la versió en català (La màquina de cardar, prologada per Empar Mariner).La trobada serà divendres, 25 de juliol, a les 20.00, al bar El Melic de la Plaça de la Font (esperem que aquest cop un espectacle ludic-festiu no ens faci la guitza, com a la darrera reunió).
Bona lectura,
Rafa
ATENCIÓ: TROBADA CANCEL·LADA. Comenteu el llibre i puntueu-lo mitjançant la opció comentaris.
6 comentaris:
La victòria a la 2a Guerra Mundial va portar als Estats Units a un llarg període de riquesa. A l'èxtasi patriòtic se li sumaven les quantitats ingents de diners que havien de pagar els derrotats (els japonesos) al país vencedor, i una indústria que havia estat construint armament durant el conflicte i que va dedicar-se llavors a produir televisors, neveres, cotxes... La societat capitalista era un lloc de somni, un món de color rosa on els seus habitants estaven orgullosos i exultants de viure-hi.
Però Bukowski retratava l'altra cara de la moneda, les víctimes del capitalisme desfermat, la societat que no apareixia als anuncis de cereals: els pàries, els aturats, els que feien les feines que ningú volia, els alcohòlics, els maltractadors, els pederastes... Una cara de la moneda que ningú volia veure i que l'escriptor (que havia estat ell mateix un pària i que sempre va ser un alcohòlic) els posava davant dels ulls, amb un realisme cru que es convertí en un bufetada pels benpensants i els que vivien en aquell país de conte de fades ignorant el submón que també hi existia..
La literatura de Bukowski és una llaga supurant en un cos sa. Sense jutjar-la, mostra una part nostra que compadim, però que no podem evitar que ens faci fàstic, i que donaríem el que fos perquè no hi sigués. Impossible restar-hi impassible.
Puntuació: 4 sobre 5
"I una merda!"-com diria el putoiski. Aquest tio era un malalt mental amb una ment perversa i a sobre passa a la "Història" i se li reconeix com a escriptor... no sé és com si qualssevol capullo fes una biografia dels seus delictes i a sobre se li ha de reconèixer que és "super guay" perquè transmet la "cara bruta de la societat"??? Bé, trobo que hi ha moltes maneres de descriure la misèria humana i no comparteixo la manera en la que la fa aquest autor.
Vaig aturar la lectura al voltant de la pàgina 50 o 60, on vaig decidir que no gastaria més temps en aquests "relats", jo, ni el puntuaria, però si no ho faig encara li quedarà una puntuació alta.
Puntuació: 0
Natalia R.
HE de dir que encara no m'he acabat el llibre, però no crec que me l'acabi.
Per contra el que opina el rafa, no crec que el llibre reflecteixi el món amagat dels que no aconsegueixen triomfar en la alegre vida de la postguerra americana. Senzillament reflecteix un mut de personatges que són uns cares, que procuren viure sense pegar cop, i que es creuen superiors pel fet de ser uns supervivents sense treballar.
No crec ni tant sols que vulgui descriure la societat dels perdedors, perquè en els dos contes que he llegit que el prota intenta treballar (i que finalment no ho fa) no es vol ni barrejar amb els "pobres", els "abandonats". Ell se sent superior i no "és" un d'ells, només "està" una estona amb ells.
EN molts contes el protagonista se sent fins i tot superior per viure sense treballar, gorrejant els altres, menyspreant els que s'esforcen. I aquí, per contraposició a Houellebecq, sí que veig que el personatge i l'escriptor es barregen.
De fet, l'únic conte que em pot conmoure és del pederasta, perquè és l'únic personatge que no és voluntàriament apartat. Està malalt i no pot control-lar la seva malaltia. Els altres són uns impresentables voluntàriament.
L'únic punt favorable és la forma de llibre de contes, això fa que no sigui insuportable, ja que les històries són ràpides i permet no arribar a llençar el llibre per la finestra, donant una segona (o novena) oportunitat a Bukowski en el següent conte. Però fins i tot els contes es fan repetitius.
El realisme brut pot fer gràcia una estona com a conya, però després sembla una obsessió preadolescent pel "caca, culo, pedo, pis". Frases com "me levanté, vomité y cagué" només tenen l'avantatge de que són ràpides.
En fi, estic llegint ara un llibre de l'Empar Moliner, i entre "me la comió" del Bukowski i la descripció d'una felació que fa l'Empar hi ha un abisme literari. I que duri.
Li dono un 0,5 i va que es mata.
Uf! Que a gust m'he quedat! "Leí el libro y cagué" :-)
La veritat és que estrenar-se amb Bukowski té la seva gràcia.
Jo que m'incorporava en aquest fòrum per la possibilitat que m'oferia de llegir autors i formes de narrar diferents i que potser jo mai hagués buscat en una llibreria, començo per un d'aquells autors que no et pot deixar indiferent.
M'ha ajudat el fet que en Rafa ens situés a l'autor en un marc històric determinat. Tinc la sensació que això li dóna un valor diferent. Jo també crec que està bé mostrar els perdedors, borratxos, éssers amorals, i marginats de la societat. Potser són uns altres aquests, però potser som nosaltres mateixos potencialment, en certs moments de la vida o sempre, qui sap.
Dit això, he de reconéixer que a mi tampoc m'ha agradat. O sigui no trobo cap element del text on conectar-me. No aconsegueixo empatitzar amb els personatges. Potser a la segona part del llibre, quan els contes es tornen més reflexius, trobo algun element per al discerniment o la discussió.
En general, em motiva sobretot el fet que els contes em resultin tan autobiogràfics, perquè tinc la sensació que estic llegint una autèntica història de vida, i no tant una ficció inventada.
Pel que fa al tractament de la sexualitat, les diferents pràctiques resulten insulses de tan breus i explícites com són (tal i com diu el Toni, estic segura que l'Empar Moliner sap narrar una felació o qualsevol altra cosa de forma molt més suggerent). De totes maneres, trobo bastant realistes els atributs de color, forma i acció que fa dels cossos i dels genitals masculins.
Per acabar, dir que a mi el conte del pederasta és dels que més m'ha agradat, perquè aconsegueix transmetre'm tota la repulsió que té la intenció de Bukowski, que hi aplica una mirada freda, distant sense quasi emoció.
En resum, és interessant llegir aquest llibre ( com tants altres ) per conéixer una altra manera de contar les coses, realisme brut en diuen, i perquè és veritat que trenca amb la correcció política que impera en molts tipus de manifestacions, literàries i d'altra mena.
No sé com puntuar-lo. Ara que n'he parlat, no em sembla tan terrible com quan l'estava llegint, la veritat.
Li poso un 2.
No em direu que no es bonic el contrast entre el llibre del mes anterior i el d’aquest. Potser per algunes ànimes sensibles ha estat com un cuàdruple loop a una muntanya russa dissenyada pel mateix Satanàs, però jo penso que la varietat és una de les coses que fa que valgui la pena continuar a l’expectativa en aquest univers paral.lel dels Tarraconats. Hem viatjat de la bucòlica anarquia familiar, amb perfum de mar i de cítrics que es respirava a la novel.la de Torrent, a una altra mena d’anarquia molt menys amable, aromatitzada amb una barreja composta de suor, licor barat i altres tufs innombrables concentrats en un espai cutre i mal ventilat, habitat per Bukowski i les seves semimarginades criatures abisals. I tot això sense des-pentinar-nos.
De nou un autor polèmic. Els seus defensors l’exalten com a autor incòmode per l’estatu quo i agent provocador enfrontat a una societat hipòcrita, i els detractors el denigren com a producte de segona, de consum de moda per a lectors assedegats de morbo amb una pàtina “cult”. Jo em pregunto, necessariament ha de ser o una cosa o l’altra? Una vegada més ( recordareu les tanganes a càrrec de McCarthy i Houellebecq ) intentaré rescatar els matisos de entre tan carregades tintes, veurem si me’n sortiré.
El recull de relats del llibre ens ofereix una panoràmica sobre un món que no estem molt acostumats a contemplar en lletra impresa. Sembla inevitable que la nuesa de la prossa, el llenguatge descarnat i groller, l’al.lusió descarada de les funcions fisiològiques i les situacions que freguen l’obscenitat, produeixin una reacció de rebuig inicial en el lector desprevingut i no li permetin apreciar el valor d’una narrativa producte d’una personalitat literària gens menyspreable. S’ha definit Bukowski (1920-1994) com un dels principals representants del “realisme brut” (dirty realism). L’autor tria els seus materials entre les deixalles que genera la nostra societat consumista, les seves històries estàn protagonitzades per perdedors nats, marginals urbans, pobladors de l’altra cara del somni americà, i estàn escrites amb un estil superficial, pla, minimalista i per si això no fos suficient, sembla que ens explica anècdotes de caràcter autobiogràfic aparentment sense cap mena d’interès, unes amb un rerefons nihilista i altres entre absurdes i surrealistes.
Deu resultar difícil ser escriptor quan les generacions anteriors de literats han donat figures com DosPassos, Hemingway, Scott-Fitzgerald, Steinbeck o Faulkner ( això només en el àmbit dels USA ), que ens han regalat històries més grans que la vida, escrites amb virtuosisme tècnic i estil d’aclaparadora brillantor i quan els autors contemporanis concentren l’atenció de la crítica amb les propostes contraculturals del moviment “beat”, impregnades de misticisme bohemi i liderades per Kerouac, Burroughs o Ginsberg. Emparedat entre aquests fenòmens aclaparadors al pobre Bukowski només li queda la sortida de declarar-se un outsider total, sense deutes estilístics de cap mena amb qualsevol corrent literari i reconèixer una única influència, la del contemporani John Fante (1909-1983) autor de la sèrie de novel.les protagonitzades pel seu alter-ego Arturo Bandini i que retrata el costat menys glamuròs de Los Angeles. En l’apartat d’autors precedits per l’escàndol el bo de Bukowski no és original, Henry Miller (1891-1980) li porta un avantatge d’uns quants anys doncs, amb els seus Tròpics de Càncer i Capricorn i la trilogia Sexus, Plexus, Nexus, va dinamitar la moral sexual victoriana dels seus compatriotes, obres algunes de les quals van ser censurades i que li van suposar processos judicials per obscenitat, no van ser publicades al seu país d’origen fins anys després de ser escrites. Per altra banda, Miller, malgrat la precarietat en que va passar els primers temps com escriptor, ha estat reconegut com un dels autors imprescindibles del segle passat. Ademés de ser pobre com una rata ( tampoc en això Bukowski és original ) durant els seus anys a París, Miller va estar en contacte amb les avantguardes artístiques més importants, que en el periode entre guerres apareixien com bolets a la tardor. El seu estil és transgressor no només en el contingut sino en la forma, amb temàtica bàsicament autobiogràfica, es mostra irreverent amb els models morals consagrats per la societat; experimenta amb l’estructura i el llenguatge, utilitza amb llibertat el monòleg interior i les metàfores de tall surrealista. En definitiva, representa a la perfecció el tipus d’escriptor revolucionari: dissident, anarquista i pacifista en què vida i obra flueixen inseparables de forma torrencial, arrossegant al seu pas convencions de tota mena.
De manera que, davant d’aquest panorama, què fem amb Bukowski? Ja hem vist que provocador potser sí però no tant, i original, doncs tampoc massa, quina podria ser en definitiva la seva aportació a la literatura contemporània? En primer lloc hem de tenir en compte que ha dedicat gran part del seu esforç creatiu a la poesia i nosaltres només hem llegit la seva narrativa curta, ens hem de limitar a jutjar a un autor per una breu part de la seva obra, amb les limitacions que això comporta. Se m’acut que potser aquest estil sense estil i la immediatesa del discurs ens remet a la literatura “pulp”, tan popular als USA fins mitjans segle XX. De fet, la seva darrera novel.la, publicada al 93, només un any abans de la seva mort, es titula així, Pulp, està protagonitzada per un vell detectiu i podria ser considerada a l’hora un homenatge i un testament. No es pot menysprear la contribució a la cultura occidental d’aquest tipus de literatura, que abarcava comics il.lustrats, relats de terror i de detectius, de baix cost pel paper en que estaven impreses i que l’art pop va rescatar dels circuits de la sub-cultura, elevant les seves vinyetes a la categoria d’icones d’una època. I a la que el geni cinematogràfic de Tarantino ha insuflat nova vida en aquests convulsos fi i inici de segle. El pulp reflectia més sensacions que no pas idees, pulsava les emocions del públic jove i no tan jove amb arguments no gaire sofisticats, terrorífics, romàntics o policíacs, protagonitzats per herois esforçats, noies estupendes i dolents molt dolents, barrejant alegrement erotisme, intriga i violència. El cinema de sèrie B trasllada a la pantalla gran aquests mateixos arguments amb les pelis de monstres radiactius, alienígenes invasors, investigadors alcoholitzats, gangsters i polis, etc. Poc tinguts en compte durant molt de temps per la « cultura » en majúscules, la literatura i el cinema de sèrie B, son sovint una via d’escapament i un refugi dels temors quotidians d’una societat en constant moviment, presa de continus sobresalts ( guerres, crisi econòmica i familiar, precarietat laboral ), complint una funció de fugida i suspensió temporal de les tensions habituals generades pel nostre estil de vida. En el moment actual, no menys crispat que el periode que va veure proliferar el pulp, les preferències del públic a l’hora de triar el mètode per evadir-se d’una realitat poc engrescadora també son d’un gènere bastant primari: sexe i violència reals o virtuals, tafaneria de paper “couché”, vidents i endevinadors, addiccions varies, apostes i loteries, espiritualitats d’importació, etc, amb la diferècia que els mitjans s’han ampliat amb la tele, el pc i internet. Total, que la història es repeteix.
I vet aquí que Bukowski encaixa de meravella en aquest ambient enrarit i bipolar que vivim, i resulta una mica pueril escandalitzar-se a aquestes altures per les situacions que presenta en els seus relats, quan els telenotícies son un seguit de successos alarmants, luctuosos i sovint sagnants en rigorós directe i sense censura ( els locutors, amb posat seriós, es limiten a advertir-te que si téns l’estòmac sensible miris cap a una altra banda una estoneta ), les cadenes privades ens mostren en programes molt moderns, d’aquells de càmera en mà, com es viu a les clavegueres de les nostres ciutats, o com desaparicions i assassinats de criatures o l’agonia d’una star copsen la màxima audiència en “horari protegit”, o com un ramat de ciutadans es deixa fer l’autòpsia de viu en viu en un pretès experiment sociològic. I tot això sense sortir de casa, i sense parlar de la infinita oferta que representa Internet, perque aleshores no acabaríem mai. Pots dir que no téns tele ( o pc ) o que no te la mires, molt bé per tu, però això canvia poc les coses pel que fa a la resta del món.
Bukowski resulta, doncs, prou modern: directe i sense embuts, els seus contes ens planten davant del nas aquells episodis en què altres autors optarien per recòrrer a una elegant el.lipsi o a l’artístic fos a negre o que simplement evitaríen. Temes sòrdids i crus, fregant la pornografía, en carn viva i en primera persona i sense complaença, com l’apatia amb que uns individus embrutits per l’alcohol i la misèria contemplen el suïcidi d’un altra ésser humà ( Tres mujeres ), la indiferència cap a la persona quan es fa ús del cos d’una dona en la prostitució ( Reparando la bateria ), l’abús que el treball escombraria representa quan algú ha assolit l’ínfim graó de l’escala social ( Veinticinco vagabundos andrajosos, Lo toma o lo deja ), la insuficiència de la medecina davant la malaltia mental ( Púrpura como un iris ), la sexualitat sense romanticisme ( Tres mujeres ), però també amb tendresa ( Un lindo asunto de amor ), la precarietat de l’atenció a la gent sense recursos ( Vida y muerte en el pabellón de caridad ) Hem de reflexionar si de veritat tenim motius per fer fàstics a qualsevol d’aquests arguments, quan estan exposats sense hipocresia, encara que es carreguin les tintes en les anècdotes impúdiques, de caràcter sòrdid o sexual que sempre apareixen en un moment o altre, i que sembla ser el tòpic pel que l’obra de Bukowski és més coneguda. Per altra banda, si no fos per les fugides sobtades en forma d’humor ( molt negre de vegades ) i per les grans dosi d’ironia amb que les amaneix, és molt probable que algunes històries fossin més difícils d’empassar.
Si heu aconseguit acabar el llibre us haureu adonat que no tot està basat en les porcades d’un escriptor borratxo i brètol. Hi ha contes força interessants que parlen de la rebotiga del món literari, amb les capelletes que s’hi formen ( Ojos como el cielo, Un hombre célebre ), o critica els revolucionaris de pa sucat amb oli que proliferaven en aquell moment ( Una conversación tranquila ) o fa una repassada als intel.lectuals d’esquerres ( Nocturnas calles de locura ), sobre els límits de la llibertat personal a que condiciona la convivència amb els altres ( Notas sobre la peste ), sobre els motlles que ens imposa la societat i les consequències de la transgressió ( Un mal viaje ), sobre l’èxit i el fracàs ( Yo maté a un hombre en Reno ), reivindica la seva independència davant els corrents ideològics imperants ( El gran juego de la yerba ). I en tots ells hi trobem reflexions molt personals i honestes sobre la vida, la política, la guerra, les relacions humanes, la llibertat, les drogues, etc. I a cap dels que m’he referit en aquest paràgraf hi ha referències explícites al sexe, i, a banda de fer servir un llenguatge coloquial farcit de grolleries, similar al que es pot fer servir quan no cal ser políticament correcte, no em sembla que continguin motius d’escàndol o siguin perniciosos per la moral, només són incorrectes, faltons i desprejuiciats. I he comptat que comprenen una mica més de la meitat dels contes del llibre, que és més variat en temes del que podria semblar si només et llegeixes el primer. El recull inclou també dos sobre les apostes a les curses de cavalls ( El principiante, Caballo florido ), un simpàtic conte de terror ( La manta ) i dos de bastant delirants, entre fantàstics i surrealistes ( Animales hasta en la sopa, La máquina de follar ). Esment a banda mereix el conte sobre el pederasta ( El malvado ) És l’unic escrit en tercera persona, amb la qual cosa l’autor manifesta la seva distància amb el protagonista i els fets, i en el que fa una gran labor de dissecció de l’individu dominat per la compulsió. És el més difícil de llegir, però vençuda la natural repugnància s’ha d’admetre que és un retrat molt ben lograt de violència, degradació i misèria, en el que s’evita qualsevol judici moral sobre els personatges i on la mirada es dirigeix més aviat cap al tipus de societat que genera el monstre.
Per anar acabant em vull referir a una altra de les aportacions de Bukowski a la literatura, a part de la modernitat, i es tracta del reguitzell d’autors contemporanis, deixebles i admiradors reconeguts o no, que han optat per seguir les passes del mestre. Un dels més notoris en l’àmbit anglosaxó és Bret Easton Ellis (1964) que, amb només vint-i-un anys i amb el seu primer llibre Menos que cero, va fer el salt a la fama retratant la banalitat absoluta de la vida d’una colla de joves californians rics i va provocar un sonat escàndol amb American Psycho, en què es fa la minuciosa descripció dels sanguinaris crims d’un broker novaiorkés.
Sincerament penso que els llibres de Bukowski son alguna cosa més que un simple recurs a la provocació com a mètode per vendre exemplars i obtenir publicitat d’un escriptor sense cap talent, és més, penso que la manera en que escriu l’allunya directament i a tota velocitat del públic majoritari. Però també penso que és normal que provoqui la polarització de l’opinió dels lectors, o t’agrada o el detestes. El que no em sembla raonable és que algú pensi que la Literatura ha de tenir una finalitat exemplificadora o moralitzant i que, acollint-se a aquest supòsit promogui la censura de llibres o autors per incomplir aquesta finalitat. El problema de la moral a la Literatura és com un camí llarg i tortuós i que probablement no porta enlloc, jo no seria capaç de treure’n l’entrellat, si heu llegit al Marquès de Sade sabreu a que em refereixo. Fins on es pot arribar? Hi ha límits? En el cas que sigui així, qui els imposa? La creació literària és lliure i els receptors de les obres que genera hem d’haver assolit una formació que ens capaciti com a individus per decidir en el terreny que correspón a cada obra, si ens agrada o no, i ser capaços d’argumentar la nostra acceptació o rebuig. A aquest fet se li diu crítica i es porta a terme fent ús de les facultats cognitives i d’expressió de que estem dotats. Respecto totes les opinions o sensibilitats, no cal dir-ho, i també tinc les meves bèsties negres, com tothom, però em limito a no perdre el meu temps amb elles, en cap cas faig proselitisme invers i crec que si algú em proposés de cremar-les a la foguera, probablement m’hi oposaria. El sentit moral o la ètica personals o universals són grans temes de reflexió que sobrepassen l’àmbit d’aquesta tertúlia. Ignoreu aquest paràgraf si us ha semblat moralitzant, si us plau. Gràcies.
El llibre m’ha agradat i el puntuaré amb un 3,5.
Que dir de Bukowski?, subratllar-ne el tret més evident i acusar-lo de militar en la incorrecció política? O insultar-lo perquè ens ha tocat el voraviu moral? Som-hi, dons: Depravat, barroer. Insurrecte.
Però darrera d’això hi ha d’altres coses. No podem limitar-nos a definir Bukowski com un escriptor que ha trobat la formula explotant la grolleria. És un home que supura, si, però amb discurs.
Amb aquest mètode tant singular de blasfèmies enfilades en frases curtes i incisives com ganivets, Bukowski troba la manera de traslladar-nos l’infern que viuen els seus personatges i de resumir en molt poc espai tot un sistema social: relacions humanes, poder, fracàs, fama, grandesa i fet quotidià.
A mi se’m fa curiosa la reacció al•lèrgica que li provoca el més mínim indici de sofisticació. Busca constantment mantenir-se a les antípodes del glamour. Em fa qüestionar si no serà malaltissa la costum que te el ser humà de sublimar els instints primaris. O es que es un mecanisme psicològic massa costós per demanar-lo als Chineskis? Pobres sers, no sabem disfressar el fracàs com ho fem la resta de mortals.
Bukowski es diverteix ensenyant-nos allò que fa menyspreables als homes, detalla sense rubor totes les seves vergonyes. Dic que es diverteix perquè el vehicle de comunicació que utilitza es la sorna. És irrespectuós amb la intimitat de les persones, amb la por, el sofriment o les almorranes que puguin patir.
Però es que la desinhibició moral ens ha d’impedir llegir un llibre, escoltar que te a dir el desvergonyit? No. A mi em resulta interessant la seva veu. I divertida. M’agraden els irreverents, els fora dogma. Aquells qui tenen alguna cosa no autoritzada ni de moda per explicar. Aquells que no repeteixen el discurs consensuat de les classes triomfadores que determinen la moda, la moral i l’èxit. M’interessen les persones que tant agraden a Buk: “Yo siempre he admirado al villano, al fuera de la ley, al hijo de perra. No aguanto al típico chico bien afeitado, con su corbata y un buen trabajo. Me gustan los hombres desesperados, los hombres con los dientes rotos y mentes rotas y destinos rotos.”
Les trajectòries vitals de personatges com aquests fan que els relats es converteixen en anti-aventures on s’hi endevinen vides reals de persones reals, per esperpèntics que puguin semblar. Gent aniquilada per la rutina, alienada i voluntàriament exiliada de la societat.
No cal parlar sobre cadascun dels contes però si que se’m fa necessari abordar-ne un d’ells. El que sens dubte hauria resultat més polèmic si haguéssim celebrat la reunió. Tant que potser no haguéssim sabut que dir. El Malvado. Un tio que viola una nena davant dels seus amiguets. Et deixa mut, amb un munt de sensacions per resoldre (em consta que hi va haver qui no el va poder puntuar). No m’agradaria deixar silenciat aquest conte pel fet que recreï una monstruositat. Penso que no parlar-ne la fa més gran. A més a més pot ser una perfecta mesura del domini en l’escriptura de Bukowski. La dificultat d’abordar aquest tema és innegable i ho fa de manera magistral. És depravat, però ni sàdic ni malèvol. Moralment repugnant i en canvi… en canvi sembla perillosament quotidià i inofensiu. És l’únic relat narrat en tercera persona. Aquí Bukowski es va servir d’un narrador omniscient per desvincular-se d’aquest protagonista.
Tothom sap que és l’infern. De petits ens el pintaven com una amenaça horrorosa. De més gran es va concretar una miqueta més: una atmosfera sufocant d’alcohol, putes, sexes i brutícia. Dons … “Es de noche en el infierno”, amics. I sembla que el sol no tingui intenció de presentar-s’hi.
Publica un comentari a l'entrada