dilluns, 19 de maig del 2008

Gràcies per la propina

El proper llibre a llegir serà GRÀCIES PER LA PROPINA, de Ferran Torrent. Unes 220 pàgines, i 8,95 euros a l'Abacus. Hi ha la peli, però no es val veure-la i dir que s'ha llegit ell llibre, que sou molt vius...

La trobada on es comentarà serà DIVENDRES, 13 de JUNY, a les 20.30 a la teteria CATAR (la propera, que ja serà a l'estiu, la podem fer a una terrassa a l'aire lliure).

Salut i alegria.

ATENCIÓ: Trobada AJORNADA fins DIVENDRES, 20 de JUNY a les 19.30 (al bar EL MELIC de la Plaça de la Font).

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Gràcies per la propina Ferran Torrent

A cavall entre la narració costumista i el realisme màgic Ferran Torrent ens brinda l’oportunitat de viure en primera persona el viatge iniciàtic d’un adolescent en temps de postguerra on tot el que es vivia havia de ser de collita pròpia perquè l’oferta l’exterior era miserable, erma i gris. La família protagonista es crea un món propi per incompatibilitat amb els dels altres i l’autor ens el mostra amb una rauxa indomada que pren partit de la poesia del poble, modesta però carregada de cultura, empeltada de la bellesa artística més natural. Sense sublimacions ni exquisiteses el narrador en primera persona ens fa partícips de les seves aventures quotidianes posicionant-se a cada punt a favor de la bellesa i l’hedonisme i vilipendiant els valors mercantilistes de les classes que llavors i sempre seran les dominants.

Aconsegueix fer un bon retrat d’aquest funcionament social que sembla etern i universal. En el tractament del fet esportiu, per exemple, molt manit però explicat de tal forma que transcendeix el símbol per constituir-se en l’únic escenari possible on es poden invertir aquest imperatius socials, l’únic reducte on de vegades s’imparteix justícia. En el camp de futbol els nostres protagonistes hi veuen representades les tensions socials, és allí on de vegades els opressors expien les seves culpes gràcies als jugadors que la concurrència considera Deus no sense manca de criteri, donat que aquest són més capaços de complir els desitjos dels fidels que la pròpia Divinitat.

L’agilitat narrativa és enginyosa i ràpida a parts iguals. Es fa pales l’ampli domini de l’idioma, un català de deix valencià pler de girs i amb una profusa facilitat d’adjectivació sense caure en la pedància ni en l’el.litisme. Sovint, davant els llibres en català em trobo llegint una llengua encotillada, tant normativa i cargolada que no reconec com a pròpia i que fins i tot interromp la fluïdesa narrativa. Que els acadèmics em perdonin, igual que aquells autors sobreactuats, la literatura catalana tendeix a ser sobreliterària. Aquest llibre, per contra, es un clar exemple del que és una llengua viva. En paraules del propi autor, “...quan un escriu una novel•la no s’ha de contindre”. Aquesta voluntat llueix en Gràcies per la Propina; fa servir un vocabulari florit, espontani, en el que es nota que es troba còmode. Fa servir la llengua com si aquesta estigués tant al carrer com a les escoles.

També em sembla sincera una declaració de Ferran Torrent en la que afirma que Gràcies per la propina és un llibre que va escriure per necessitat, perquè havia de reconciliar-se amb el seu passat, mirar als ulls als seus dimonis. A mi fins i tot em sembla que les muses es conjuraren per convence’l que en rendís tribut.

És un llibre arrabassat per la passió adolescent, per una vitalitat descontrolada que fuig de la transcendència com els vells ho fan de l’absurd i de la frivolitat. Una història que troba coherència en una única regla vàlida: llibertat. Viure i deixa viure segons descripció de l’oncle Tomàs. No trobo millor manera de definir-ho perquè tota accepció acota conceptes i la ona expansiva de llibertat que es dona en la història no es pot del.limintar. Una curiosa manera de recordar el temps de postguerra per altra banda, partint de la màxima radicalment oposada a l’opressió que caracteritzava del règim. Irreverent, es clar, com ho és tot en l’autor. Però dolç i molt innocent al capdavall.

Si algun retret es pot fer a l’obra es justament aquest excés d’innocència que situa el narrador en una condició d’immaduresa que potser no hauria de tenir. És un llibre escrit per un adult que recorda temps pretèrits i en canvi s’imposa la veu de l’adolescent que els protagonitza.

És per això i per la mirada entranyable que narra la història i que fa pensar en una considerable aportació autobiogràfica que em sembla reconèixer l’ànima de l’autor en els personatges principals, Ferran, Tomàs, Carraca. Malgrat adjectivar d’entranyable el punt de vista narratiu, caldria destacar-ne la característica que el fa singular i és que no deixa lloc al lament, hi ha tristesa, quan cal, però no hi ha cabuda pel cant lacònic de la nostàlgia. En canvi les relacions que es donen en el relat estan fonamentades en una compressió quasi redemptora. Allò que deia el poeta: “El dolor és inevitable, el sofriment gratuït”.

El final està molt ben tancat. La resolució no és traumàtica, ni en els fets, ni en les paraules ni en el to narratiu. El narrador demostra tenir un bon pols en aconseguir equilibrar emoció i calidesa sense caure en el dramatisme. És, a més a més, una conseqüència lògica de la història, la perpetuació d’uns llaços familiars d’una honestedat i d’una importància al capdamunt de l’escala de valors però dins una fórmula que atempta contra els pilars del que la moral imperant anomenava família: el reconeixement familiar de la homosexualitat de l’oncle i l’acceptació de la seva parella com un fet natural, tant espontani com engegar el televisor en acabat de sopar.

En definitiva Gràcies per la Propina és un cant a la vida, un agraïment a les propines que aquesta ens ofereix i un atemptat a l’estructura social preestablerta des dels seus fonaments: la família. Una demostració senzilla de com dos germans orfes desenvolupen els valors familiars més sòlids en un nucli familiar format per un avi mancat d’esperit però consentidor i afable i dos oncles, l’un doner, irresponsable i vividor i l’altre homosexual tant entregat a la família que assumeix perfectament el rol de la figura materna.


Mercè Prunera Mas (20 de juny de 2008)

Anònim ha dit...

En relació al debat d’ahir sobre la catalogació de Gràcies per la propina en el gènere Costumista, realista o de realisme màgic us adjunto la defició que de realisme màgic dona l’encarta. (també una mica en defensa de la meva postura, no ens enganyem….)

Realismo mágico, género de ficción cultivado principalmente por los novelistas iberoamericanos durante la segunda mitad del siglo XX. El término fue acuñado al parecer por el novelista cubano Alejo Carpentier al formular la siguiente pregunta: "¿Qué es la historia de América Latina sino una crónica de lo maravilloso en lo real?". Lo hizo en el prólogo a su novela El reino de este mundo, publicada en 1949. Posteriormente Alistair Reid lo introdujo en el vocabulario de la crítica. El venezolano Arturo Uslar Pietri empleó exactamente el término 'realismo mágico' en 1948, aplicado a la literatura hispanoamericana. El realismo mágico, como gran parte de la literatura de la segunda mitad de siglo, es esencialmente ecléctico. Funde la realidad narrativa con elementos fantásticos y fabulosos, no tanto para reconciliarlos como para exagerar su aparente discordancia. El reto que esto supone para la noción común de la "realidad" lleva implícito un cuestionamiento de la "verdad" que a su vez puede socavar de manera deliberada el texto y las palabras, y en ocasiones la autoridad de la propia novela.

Estas tendencias se encuentran ya presentes en primeros novelistas, seminovelistas y antinovelistas como François Rabelais y Laurence Sterne; otros precedentes más inmediatos pueden ser las novelas de Vladimir Nabokov Pálido fuego (1962) y El tambor de hojalata (1959) de Günter Grass. Pero el realismo mágico floreció con esplendor en la literatura latinoamericana de 1960 y 1970, a raíz de las discrepancias surgidas entre cultura de la tecnología y cultura de la superstición, y en un momento en que el auge de las dictaduras políticas convirtió la palabra en una herramienta infinitamente preciada y manipulable. Al margen del propio Carpentier, que cultivó el realismo mágico en novelas como Los pasos perdidos, los principales autores del género son Miguel Ángel Asturias, Carlos Fuentes, Julio Cortázar, Mario Vargas Llosa y, sobre todo, Gabriel García Márquez. Las novelas de este último, Cien años de soledad (1967), El otoño del patriarca (1975) y Crónica de una muerte anunciada (1981) siguen siendo las cumbres del género.

Fuera del continente americano el realismo mágico ha influido notablemente en la obra del italiano Italo Calvino y del checo Milan Kundera. La tradición inglesa ha tardado más en asimilar el impacto del género, y sin duda no es casual que se deje sentir con mayor intensidad en las novelas de Salman Rushdie Hijos de la medianoche (1981) y Los versos satánicos (1988).

Toni Carrillo ha dit...

Puntuacions de "Gràcies per la propina", segons el que es va dir a la reunió corresponent:

- Marisa: 4
- Mercè: 4
- Natàlia: 4
- Rafa: 2,5
- Dolors: 4
- Emma: 4,5
- David, Meri: 4

I jo li posaria un 4, però com no me l'he llegit en el temps que toca, no sé si val.

En tot cas, es veu que som uns figa-flors i ens agrada més la intensitat hormonal de l'adolescència que el realisme brut (porc, diria jo) de les últimes lectures. He dit.

Toni Carrillo ha dit...

Acta de la reunió de comentari de "Gràcies per la propina".


El 20 de juny ens hem reunit al Qatar a partir de les 20:10 (gairebé puntuals!) el Rafa, la Marisa, la Mercè, la Dolors, la Natàlia, l'Emma i jo mateix, Toni.

Va obrir les opinions la Marisa, que s'ho mereixia perquè ho portava tot ben preparadet. Diu que li ha agradat i que repetiria un altre Ferran Torrent. Troba que es un cant a la vida i la manera "mediterrània" de viure, i troba que podria considerar-se "realisme màgic", perquè sembla parlar d'un paradís perdut. Hi veu l'anarquia estructurada a la família, en un patriarcat en el que no falta la delicadesa femenina (servida per l'oncle Ramon). Li ha agradat també el llenguatge planer, apropiat per a aquesta història senzilla.

Segueix la Mercè, que està bastant d'acord amb la Marisa. També hi veu en el llibre el "realisme màgic", amb un poble que sembla descrit com Arcàdia i una família que es crea el seu propi món feliç. Fins i tot la mare desapareguda era "d'un altre món" i representa la intolerància social.

En aquest punt, les que són de poble, la DOlors i la Mercè, coincideixen en que es troben molt identificades amb el que s'explica. El llenguatge (vocabulari, girs) és molt proper a elles. Troben que la gent de 40-50 anys s'hi han de reconéixer: els diumenges al cinema, el Corpus, el tracte amb els veïns,...

Després la Natàlia ens explica que li ha agradat moltíssim. Li ha transmès molts sentiments, que fa que li caiguin els personatges. Li ha agradat també la narració dels partits de futbol amb els del poble, ella ha viscut aquests partits, i s'hi ha trobat reconeixent les situacions. El tipus de llenguatge també ha estat un punt a favor.

I ara passem a les opinions del Rafa, per a trencar la monotonia: diu que el llibre li sembla "ni fu ni fa". Troba que les situacions són previsibles i que ja se sap què passarà abans de que ho expliquin (un que es morirà, l'altre que és homosexual, el germà lleig que no lliga, etc.). Creu que l'oblidarà ràpid. Diu que de realista res, que és folclòric, i no es pot comparar amb el realisme de Delibes, per exemple.

Llavors la Mercè el contradiu i diu que no, que és la vida d'un adolescent, i que és senzilla, que és així. L'Emma troba el llibre que sembla un recull d'anècdotes escoltades al poble (i a molts pobles): la "despechada" del Carraca que es fa puta, etc... I aquí tots (menys Rafa, és clar) diuen que aquestes coses eren reals.

La Dolors diu que li ha agradat molt i que el recomanaria segur.Diu que ara se sent identificada, així que segurament, si fos més gran (és que és una nena!) encara s'hi trobaria més identificada. Hi ha trobat, però, un punt de tristor, de nostàlgia per un passat desaparegut.

A l'Emma també li ha gradat molt, i en llegiria un altre de Torrent. Li agrada la visió positiva que fa que el personatge principal supera tots els problemes i sempre tira endavant: quan perd a la boxa, etc... El llenguatge utilitzat també li ha agradat.

Finalment, jo, Toni, no he comentat gaire perquè em vaig llegir el llibre fa molts anys, i estic a la categoria de proscrit per no haver-lo llegit ara de nou. En tot cas, tinc molt bon record, em va agradar molt i recordo les creacions d'ambients, la forma en que ens trasllada a èpoques passades (i perdudes?), i aquest alegria dolescent de creure que els problemes no són tan problemes, i sempre es pot tirar endavant.

Rafa, que troba que el llibre és "costumista" (com un capítol de les Teresines de La Cubana, vaja) pregunta si també és realista: tothom creu que sí, que després de la guerra civil havien famílies trencades, morien moltes mares, etc. Són situacions conegudes. Rafa insisteix que no és realista, només costumista.

Resumint, totes creuen que és un llibre ben escrit, expressa bé els sentiments i té ritme (això és molt important, Natàlia!).

Emma i Dolors diuen que no és realisme, però no "màgic". En canvi Marisa i Mercè diuen que sí és màgic, perquè no critica la situació després de la guerra, tot és ideal. Jo, pesonalment, no veig res a veure amb les "anades d'olla" del realisme màgic de García Márquez, per exemple. Potser estic influit per altres llibres de Torrent que he llegit, però tinc clar que Torrent critica (i molt) les situacions creades per la guerra i la repressió de la postguerra.

Com a guinda final, Natàlia veu que el títol "Gràcies per la propina" fa referència al sexe, que és la propina que et dona la vida (es veu que surt al llibre quan se'n van de putes).

Resumint, Natàlia diu que es llegirà un altre llibre de Torrent, i totes a coro diuen elles que també. Rafa estava mirant passar una mosca :-) Jo me n'he llegit uns quants, així que no cal dir que estic disposat a repetir.

Anònim ha dit...

"Más vale tarde que nunca..."
Molt bé Toni! Veig que finalment has agafat "el ritme", i després de... no sé quant temps (no ho vull comptar) has fet l'acta de la reunió del "Propina", quina memòria!
Enhorabona, com a penitència crec que si ningú es fa voluntari hauries de ser el proper a fer l'acta d'una reunió... fins que agafis un bon "ritme"...

Rafa ha dit...

TONI 4
MARISA 4
MERCÈ 4
NATÀLIA 2
RAFA 2,5
DOLORS 4
EMMA 4,5
DAVID 4
MERI 4

MITJANA 3,67

Anònim ha dit...

De nou, i ja m’he descomptat, ens trobem en aquesta novel.la amb una narració autobiogràfica de caràcter retrospectiu, es a dir, en forma de memòries. Si fos una fanàtica de l’estadística ja m’hauria empescat un percentatge que demostrés que aquest punt de vista és el preferit dels escriptors per referir-nos les seves històries. I, observadora fina com soc, m’adono que mola més evocar les vivències infantils, adolescents o de la primera joventut. Sembla natural que a poca gent, segons les meves dades, li vingui de gust fer unes memòries de la seva experiència de lactant o, ja instal.lada a la vellesa, recordar el que va fer la setmana anterior. Encara que d’aquests punts de partida segur que se’n poden fer bons llibres, i malgrat que ara no me’n vingui cap a la memòria, segur que se n’han fet. El cas és que aquesta etapa de la vida sembla ser la més fecunda en experiències dignes de ser recordades. Tot és nou, a cada moment hi pot haver un desconegut i excitant aconteixement mai abans enregistrat pel sistema perceptiu del protagonista, activat al màxim en un moment de plenitud receptiva. Encara que sembli increïble, també hi ha joventuts del gènere avorrit, en puc donar fe, però per això estàn les novel.les, per ajudar a passar-les millor. De fet, la vida en general passa millor amb un bon llibre a les mans, si no tens la sort de protagonitzar accions emocionants en extrem, almenys que puguis emocionar-te amb la descripció de les d’uns personatges més afortunats. En fi, l’eterna qüestió de la píndola blava o la vermella. Uf!
Vaig simpatitzar de manera immediata amb el protagonista només començar el relat ( el pròleg em va semblar innecessari ). I és que el principi del llibre està molt ben trobat. De fet, aquestes primeres pàgines reflexen el to general en que es desenvoluparà la història: és divertit, desenfadat, lliure de prejudicis, optimista i ple d’humor, probablement un dels millors inicis que recordo darrerament. Torrent ha encertat pràcticament totes les dianes del que ha de ser una història ben narrada i que atrapi al lector. El llenguatge és natural i fresc, amb un ús apropiat dels girs locals de la llengua que els fa accessibles a tots, la qual cosa facilita que la peripècia dels protagonistes ens resulti propera i instantàniament comprensible. Gràcies a això, els escenaris, personatges i situacions de la novel.la flueixen amb naturalitat de manera que el lector s’hi troba de seguida amb la sensació de ser com a casa. Molt notable també és la caracterització dels personatges, que l’autor asoleix exitosament sense la necessitat d’accedir a grans profunditats de la seva psique. El què no ens explica sobre ells, mercès a la seva habilitat narradora, som capaços d’intuïr-ho des de la nostra experiència. ¿ Voleu un personatge més gran que l’oncle Ramonet, fet de silencis, i que va creixent dins del relat fins que es manifesta imprescindible, o un de més obscur i inaccessible que el de la mare, que és com un astre d’una galàxia estranya ? En aquest context, impossible. Una mica tòpics però impagables pel color i fantasia -- evocadora d’alguns films neorealistes italians -- que aporten a l’obra, és la colla de personatges de l’entorn portuari del bar El Boquerón o del puticlub El Caballo Blanco. I que aixequi una mà qui, en llegir la novel.la, no ha volgut ni que sigui per un moment, tenir una casa com la de l’avi i una família com la de’n Ferran. El narrador és, per mi, més un testimoni que l’autèntic protagonista. La seva fresca mirada ho abarca tot, un moment històric, una realitat política, un drama familiar, un escenari social i una peripècia vital personal i plural.
Però és la mirada cap el passat d’un nen, recordat per l’adult que ha esdevingut, el prisma a través del que mira la seva realitat d’aleshores li atorga a aquesta un caràcter mític, distorsionada per la distància temporal, sense oblidar el to autoirònic amb que contempla al seu jo pretèrit, inhabitual d’aquesta edat. És important remarcar que, el fet que el relat es basi en els records del personatge narrats en primera persona, implica un nivell màxim de subjectivitat en el retrat dels aconteixements. Els experts sostenen que la memòria és limitada i l’oblit és un procés natural, així com la “falsificació” dels records. Sembla ser que cada vegada que els evoquem pateixen un procés d’edició en què omplim els buits, perdem alguna dada o ajustem algun fet i, d’aquesta manera, gradualment, els nostres records van modificant-se amb el pas del temps ( Nolasc Acarín Tusell, El cerebro del rey p.222, RBA ) Potser per aquest motiu el relat resulta tan amable en termes generals, passant una mica de puntetes quan es tracta de rememorar els aconteixements dolorosos que matitzen i acompanyen la realitat generalment joiosa i optimista de la família de’n Ferran ( mort de la mare, malaltia de l’avi, dificultats econòmiques ) vista per ell mateix.
Es podria alegar que, tractant-se d’una trama ambientada en plena dictadura franquista, l’autor es decanti per un enfoc escassament crític cap el règim. Penso, en canvi, que les al.lusions a la situació política del moment són suficients per copsar l’ambient que es respirava a molts llocs del país. La gent corrent, en aquell moment concret, probava de refer unes vides brutalment interrompudes pel conflicte aplicant una dosi d’anestèsia sobre les ferides després de la tragèdia de la guerra civil i, si com diu Torrent, aquell fet dramàtic no havia tingut una incidència molt directa en l’entorn ( com és el cas del poble imaginàri de Benicorlí ) és molt probable que l’humor dels vilatans no fos tant vindicatiu com partidari d’una resistència basada en la conya marinera, tan pròpia de l’àrea mediterrània i retratada magistralment per l’autor. Per altra banda, hi ha especialistes en neurociència que adverteixen que l’oblit selectiu d’aconteixements terribles ( memòria protegida ) és un mecanisme inconscient de que disposa la ment de molts individus, i extraordinàniament efectiu adaptativament per tal d’afrontar amb èxit l’existència posterior a les vivències traumàtiques ( op.cit. p.224 )
El ritme general del relat es molt àgil, potser més mantingut a les primeres tres quartes parts que a la darrera. Aquest ritme convé molt a un llibre que combina anècdotes més o menys festives amb aconteixements més transcendents en el procès de creixença i aprenentatge d’un noi, i que, amb pinzellades breus i gens recarregades, amb tendresa i ironia fa una acurada descripció del rerefons en què aquest procés es desenvolupa. Penso que la versemblança ( més que no pas realisme ) requerida per aquest tipus d’històries està sobradament lograda per Torrent, matitzada amb un lleu toc màgic, el qual defineix les opcions i el caràcter del personatge protagonista a l’hora de recapitular aquella part de la seva existència. Malgrat la bona impressió que m’ha deixat el llibre, adverteixo que hi ha episodis que grinyolen una mica, com el de la breu experiència pugilística del protagonista, o que potser ténen un curs i desenllaç previsibles. No és probablement l’originalitat el tret que predomini en ell però he d’admetre que va lograr captar el meu interès i, amb al seu to lleuger i divertit, costumista i desbordant de vida i amb tocs de fantasia neorealista, em va fer passar una molt bona estona. El recomanaria positivament. La meva puntuació és un 3,5.

Sobre l’autor no hi ha molt a dir, la seva imatge és prou coneguda com entusiasta participant en tertúlies de ràdio i tele. La seva aparença i caràcter, pel que deixa veure, encaixen molt bé amb el xicot que ens retrata al llibre: simpàtic i trapella, amb una aguda intel.ligència natural, gran facilitat per comunicar i en el que s’endevina un rerefons de timidesa i vulnerabilitat que el fa molt tendre i proper. No és senzill destriar la quantitat d’elements autobiogràfics que ha decidit incloure un autor en els seus llibres, doncs és sabut que gairebé sempre n’hi ha. En el cas de Gràcies per la propina, Torrent juga amb nosaltres a les endevinalles fins i tot abans d’obrir el llibre, quan sospitem que la fotografía de la portada ( La butxaca, Columna ) podria correspondre al seu àlbum personal. En tot cas és un joc sense transcendència pel que fa al valor literari de la història en sí, però representa un ingredient addicional i és utilitzat pels escriptors amb èxit divers ( recordem el nul interès de les desventures de Firmin ) per tal d’esperonar la curiositat del lector i que aquest persisteixi en la lectura fins al final.
En algunes manifestacions públiques, Torrent ( www.uoc.edu/lletra/noms/ftorrent/index.html ) diu que no es considera un escriptor, però que sempre li ha agradat contar històries per entretenir el personal. És molt d’agraïr aquesta modèstia en un autor d’èxit, mai sabrem fins a quin punt es tracta d’una postura sincera o més aviat defensiva, doncs al planeta literari, per més presidit pel sol de l’intel.lecte i les etèries musses que alguns lectors ens poguem imaginar de lluny, no hi manquen cruels caçadors d’egos d’escriptor autoinfatuat en forma de crític defensor de les essències literàries. D’entrada sembla una postura intel.ligent i adaptativa, de manera que, feta aquesta anotació preliminar amb efecte de vacuna, suposo que ja es pot permetre rebre els elogis i les crítiques amb un humor més relaxat. No sé si de veritat serà un individu tan amable com aparenta a les seves declaracions ( www.omnium.cat/media/1060.pdf, entrevista de Laia Martin ), però sembla dotat d’un considerable sentit comú, realista i accessible. Penso que la seva obra pot seguir un curs ascendent no només en èxit de públic sino literàriament parlant. Jo, per la meva part, immediatament després de Gràcies per la propina vaig continuar gaudint de la seva prossa àgil i dels seus atribulats personatges a No emprenyeu el comissari. No em va defraudar, entre altres motius potser perque aquests dos llibres no s’excedeixen en la seva extensió. Ja veurem què passa quan ataqui la trilogía valenciana, molt més llarga i ambiciosa.
Quan vaig llegir Gràcies per la propina em van venir a la memòria els llibres de Juan Marsé. Potser perque, sense ser autors que tinguin res a veure, també ell ha reflectit sovint la realitat de la posguerra a través dels ulls dels adolescents. D’una manera molt personal, Marsé és capaç de crear una atmòsfera absorbent que enganxa al lector i l’obliga a seguir els passos dels seus personatges saltant d’un llibre a l’altre. Aprofito l’ocasió per recomanar-lo.