dissabte, 5 d’abril del 2008

Ampliación del campo de batalla

Cinqué llibre a llegir: Ampliación del campo de batalla, de Michel Houellebecq. Triat per Marisa. Ed. Anagrama, 176 pàgines.

La propera reunió, si no es suspén, serà divendres, 9 de maig, a les 20.30 a la teteria Catar (en teoria hauria de ser el dia 2, primer divendres de maig, però en ser pont ho ajornem a la setmana següent).

Bona lectura.

10 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola, veo que seré la primera en poner un comentario, pues allá voy: como dije en un e-mail no me ha gustado nada este tal Houllebecq, y me refiero al autor porque me da la impresión que sus otras novelas tienen que tener el mismo sabor amargo que ésta (ep, perdón si me equivoco). Evidentemente el tío ha pasado por una depresión y sabe lo qué es mirarse el ombligo y despreciar al resto de la humanidad (ojo, no todas las depresiones llevan a sus víctimas a tener esta actitud). También es evidente su poca cariñosa relación con sus padres (léase el párrafo donde el protagonista explica cómo fue concebido, ¿una venganza del autor hacia sus padres?)...
Si uno de los objetivos de la novela era atacar la forma que tienen de trabajar algunas grandes empresas donde los empleados no son tratados como personas (ejem, sólo cuando tienen éxito), podría haberlo hecho con sentido del humor y no con el mismo desprecio que pùede haber encontrado él.
No me queda claro si el protagonista es homosexual ó no. ¿Qué pensáis los demás? Tampoco me queda claro si se suicida o no (no me ví con ganas de releer la última página, oh, por fin me lo había acabado!!!!). Si también me lo podéis aclarar...
Otro detalle que me hizo coger aún más manía al protagonista: con cuatro cubatas ya tenía que vomitar, malo, malo, qué poco aguante.
Ah, y el rollo del cuchillo para que el compañero de trabajo matara a alguien... muy fuera de lugar! No le encontré el sentido.
En fin, no he disfrutado anda y no me ha aportado nada. Mi nota como ya dije es un 0,5.

Besos y abrazos

Anònim ha dit...

Hola a tots, anem per feina. Puntuació: 1. Ara a veure si se explicar per que. Aquest llibre és el primer i últimque em llegeixo d'aquest individu. Em sobre tanta modernitat, no se de que va o que és el que aquest tio vol explicar...de la soletat?, d'un tipus de joventut o generació? de l'amor?...bueno no ho se ni m'interessa... Volia llegir algo de la biografia de Houllebecq però em vaig frenar no hagués soportat que el tractessin de geni pel retrat d'una societat...o alguna xorrada així.

De totes formes no li he posat un zero per dues raons, la primera per que em sembla que he caigut en el parany, em sembla que el tipo volia provocar i jo he caigut en la seva provocació.... (0,5) i la segona per que si algun editor ha tingut els c.... de publicar això...serà que hi ha alguina cosa que jo no he vist (0,5). Res mes a pel següent


Lluís

Anònim ha dit...

Imagino que amb Houellebecq tindrem un debat animat. Reuneix en la seva persona i obra unes quantes condicions desitjables en aquest sentit. És un autor contemporani, però consolidat al panorama literari amb un recorregut d’uns quants llibres ( algun dels quals amb les corresponents adaptacions pel cinema i el teatre ), una obra per la que se li ha penjat l’etiqueta de polèmic i ademés pot acreditar una biografia força estrafolària.
Com passa sovint, la visió que se’n té d’un autor al país d’origen difereix de la de l’exterior. I sembla que a França hi ha opinions per tots els gustos, però jo no he trobat en la meva recerca internàutica que predominin les positives. Potser és que al país veí son molt mirats amb les coses de la intel.lectualitat perque sempre han exportat molt i es cuida el producte. Tenim qui diu que fa infraliteratura; qui s’esquinçava les vestidures davant la possibilitat que guanyés el prestigiós premi Goncourt; li retreuen una formació poc acurada o se’l considera simplement, un “autor de moda”. Per altra banda, amb el nom genèric “El món Houellebecq”, es monten jornades universitaries internacionals on es discuteix la seva obra, amb intervencions d’especialistes en literatura, i van per les terceres. En un article de Libération, el redactor que fa la crònica de les jornades d’Amsterdam comenta, divertit: “Fora de les nostres fronteres, alguns ténen aquest escriptor per la cosa més important que ha succeït a la ficció francesa des de, asseguren, el Nouveau Roman.” I afegeix que “A Noruega Houellebecq és molt llegit entre trentanyers que no llegeixen gaire cosa més”. És bastant sorprenent que ja hagin aparegut llibres dedicats a la seva persona i obra com: "Houellebecq o la provocació permanent" de Jean Francois Patricola, "Houellebecq no autoritzat” de Denis Demonpion, "¡Socors, torna Houellebecq!" d’Eric Naulleau, i "Houellebecq!!", un panegíric signat per Fernando Arrabal. Tenint en compte que la seva narrativa es va començar a publicar farà una desena d’anys aproximadament, deu ser un dels autors que més teclats ha fet gastar en tant breu periode de temps.
Així, doncs, amb Houellebecq es pot dir que l’autor és l’estrella i sovint sembla ser més conegut per motius extraliteraris. He reunit sobre ell un dossier tutti colori ben voluminós ( en aquests moments té mes pàgines que el propi llibre, amb la qual cosa no podria ser inclòs a la llista de futurs textos a llegir a Tarraconats ) amb entrevistes, entrades de blogs, articles de diaris, estudis fiolosòfics, etc. Houellebecq també s’ha vist associat amb elements bastant peculiars --per dir-ho d’alguna manera-- com el seu amic Arrabal o la secta dels raelians ( els que fa uns anys van annunciar que havien clonat un humà ) i ha estat jutjat per blasfèmia a causa d’unes declaracions en contra de l’Islam. La ràbia que li ténen uns quants col.lectius -- entre els que destaquen les feministes degut a les seves manifestacions extemporànies o a la misogínia rampant que exhibeixen els seus personatges-- és comparable al menyspreu dels que l’acusen de racista, intolerant, fantasma i cretí per motius similars. No oblidem tampoc que va canviar d’editor per una quantitat digna d’un astre del futbol. Com que Houellebecq es va passejar pel planeta literari posmodern trepitjant ulls de poll sembla que sigui l’únic que fa servir els seus llibres per exposar una particular i provocadora ( per qui es deixi provocar, imagino ) manera de veure el món. Ha estat denigrat per un sector de la crítica, honor que comparteix amb autors contemporanis com Easton-Ellis (American psycho) o Palahniuk (El club de la lucha) per que es diu que presenten situacions extremes al seus llibres ( sexe, violència, crueltat, escatologia ) amb una intenció merament efectista. Autors que, per altra banda, igual que Houellebecq han obtingut el beneplàcit d’una part del públic i “es vènen” molt bé, però no sense que la polèmica els acompanyi. Ja hi som.
Però, és possible saber qui és veritablement Houellebecq? Hi ha qui pensa que s’amaga darrere d’una cortina de fum hàbilment fabricada per ell mateix i que ha desenvolupat una pseudobiografía per tal que defensors i detractors medeixin les seves forces al terreny abonat de l’opinió pública. Però, què s’assembla més a no saber res d’algú? Doncs saber-ne massa coses. I ara s’afexeix la dolguda i exdifunta mamà al xivarri, com bé ens va apuntar Eva. Embolica que fa fort. I, darrera qüestió preliminar, serem capaços de debatre únicament sobre el llibre?
Nota a posteriori: Al debat celebrat un bonic divendres de pluja es va veure ben clar que no. Opino que es va confondre sovint autor i personatge. L’animadversió cap a l’un i l’altre, pel seu caràcter faltón o idiosincràsia provocadora va fer que la discussió esdevinguera en un judici moral més que no pas literari.
Ampliación del campo de batalla és la seva primera novel.la i una mena de pròleg o esborrany on esbossa algunes de les tesi que desenvoluparà i ampliarà en llibres posteriors. Què ens ofereix Houellebecq en aquest llibre? De moment, ja a la pàgina 18, el narrador ens aclareix les seves intencions. De nou un protagonista s’explica directament des de la seva subjectivitat, com Firmin, el sheriff Bell, Adam i Eva i alguns dels personatges dels relats d’en Monzó. Tenim accés directe a la seva psique, en aquest cas una de contradictòria, cínica, corrossiva i degenerada però que també brinda moments de divertida lucidesa i desvergonyida sinceritat. El protagonista sap que estem allà i té la gosadia d’interpelar-nos com ho faria l’exhibicionista amb el voyeur, s’ofereix a acompanyar-nos una estona… encara que siguem dones. Fa la seva presentació i avisa que, a punt com està de naufragar, no esperem subtileses. Vol alleujar el seu dolor escopint-lo a la cara del lector, sabent per endavant que no servirà per res. I, fent una afirmació paradoxal com poques, diu que el que té autèntic poder és la lectura, no l’escriptura. Però, com podria ser certa aquesta tesi? Per que la lectura tingui poder, aquest ha d’emanar principalment del text escrit i tot text ha estat escrit per la seva lectura. Això ens dóna una pista sobre el que la novel.la realment és: una paradoxa, com més endavant explicaré, si algú té la suficient dosi de paciència.
La primera part és un auto retrat introductori en pinzellades gruixudes. El protagonista ens presenta la seva vida “sense vida”. Un breu però significatiu viatge per una sèrie d’anècdotes relacionades amb la quotidianitat anodina d’un jove especialista en informàtica en una companyia important de la capital d’un dels estats més desenvolupats del planeta, amb el seu grau corresponent d’alienació tan desenvolupada, occidental i urbana. L’empresa i els companys, el Ministeri i els buròcrates, les relacions, els hàbits, l’urbanisme apocalíptic, emmarquen una peripècia humana al caire de l’abisme, fins al punt que el narrador arriba a la conclusió de que “sembla inversemblant que una vida humana es redueixi a tan poca cosa” (pàg.55). Houellebecq ens condueix amb habilitat a través de la ment d’aquest individu, que externament podria ser qualsevol, sense particularitats ni trets característics, anònim en tota l’extensió de la paraula ( en cap moment es dóna a conèixer pel seu nom ), i la manera de percebre el món a través del cristall deformat de les seves manies i prejudicis, que, per altra banda, tampoc són res de l’altre dijous. Ell mateix remarca fastiguejat la mediocritat que impera al seu voltant, i no sabem si és del tot conscient que forma part del paisatge gris, com un element més, indistingible del fons. La manca de perspectiva sobre la pròpia insignificància li fa dir sobre els altres que tots s’assemblen entre sí i que l’única cosa que els fa diferents és algún que altre tret desagradable, cosa que se li podria aplicar perfectament a ell mateix. O potser succeeix que, dolorosament conscient d’aquesta vulgaritat, detesta en la gent que l’envolta el reflex com en un mirall que li presenten de la vida anodina que mena. Es pot endevinar en aquest tram del llibre una estructura basada en tres reunions socials: una festa a casa d’un company, on s’estrena davant nostre com a tipus lamentable, amb els primers comentaris misògins i extravia el cotxe ; la segona, el comiat de l’empresa d’un company que ha desenvolupat una curiosa teoria sobre la llibertat i la circulació de l’informació, ( Greg Gigerenzer, psicòleg de l’Institut Max Plank pel Desenvolupament Humà de Berlin, no hi estaria d’acord, doncs sosté que un excés d’informació pot col.lapsar els centres de decisió del cervell per saturació. Entrevista amb Eduard Punset, programa Redes nº4, smartplanet.es ) sobre la que ell ironitza amb escepticisme i la tercera, la jubilació d’un funcionari del Ministeri, on s’ofereix un segon capítol de la teoría anterior i una nova manifestació de la misogínia més abjecta del protagonista.
A la segona part del llibre, tenim un canvi d’escenari, acollit inicialment pel personatge amb una feble esperança de canvi vital, en el sentit d’una possible regeneració ( no podem obviar la càrrega simbòlica que conté el recurs narratiu del viatge com a font de coneixement o una recerca trascendent ). En el pla físic es tracta d’un desplaçament a provincies en companyia de Tisserand i en el pla mental un periple per la cordura en declivi del protagonista, que ens ofereix un panorama més ampli sobre el seu caràcter. Com a observador dels detalls és revela perspicaç i descriu amb eficàcia i agudesa situacions externes i estats interns: el viatge en tren, la ciutat, un incident al centre comercial, les vetllades amb el company, la malaltia. El punt d’inflexió es produeix després de la malaltia física. En tornar a París la feblesa pròpia d’un convalescent s’associa a l’aïllament característic del poblador de la gran urbs; el narrador sent un profund disgust envers la societat i el món en general. La represa del viatge, amb el final tràgic de Tisserand marcarà el final definitiu d’una etapa pel protagonista, d’una manera o altra la seva vida ha canviat per sempre. També es pot endevinar una estructura triple en aquesta part que consistiria en: viatge a Rouen i malaltia, interval a a París i tornada a Dijon, ja en un estat mental bastant inquietant.
En aquests capítols centrals del llibre s’inclou, trencant el ritme de la narració, algun fragment de prossa pseudofilosòfica amb les elucubracions del protagonista sobre l’amor, una emoció que no cultiva gaire però sí que ha analitzat acuradament i que es concreten en un parell de teories que mereixerien un tractament a part i en que conclou, per un costat que “la sexualitat es un sistema de jerarquia social” i per un altre que paralelament al liberalisme econòmic imperant existeix un liberalisme sexual en que uns acumulen fortunes i altres es foten de fam. Ens ilustra també sobre episodis molt significatius del seu passat, i advertim que el detonant del progressiu però imparable deteriorament de l’equilibri mental del narrador podria tenir data de dos anys enrere, quan Véronique el va expulsar sense contemplacions de la seva vida. A partir d’aleshores, escruta les expressions i actituds de coneguts i estranys a la recerca d’un senyal de possible felicitat amorosa, i quan la detecta en la jove parella de la discoteca, ( la noia li recorda Véronique i el noi, com una afrenta directa a ell, és mestís ) en un deliri destructiu incentivat per la borratxera, pretén covard i absurdament que el pobre Tisserand els mati en nom seu. Malgrat el retrat cruel i grotesc que fa sempre de Tisserand ens adonem que, en contrast amb la seva pròpia mesquinesa, és amb diferència el personatge més positiu del llibre: generós, noble i afectuós, no acusa a la resta del mon de causar la seva infelicitat. Com més vol el protagonista enfonsar Tisserand en la misèria a causa de la seva lletjor i infortuni eròtico-sentimental, més destaca la seva particular misèria, ja que com molt bé reconeix quan el company mor, almenys ell no ha parat d’intentar-ho.
La tercera part ilustra un accelerat declivi, de tornada a París, en què la tensió psicològica del narrador esdevé per moments més i més insuportable i es concreta en idees de suïcidi i automutilació, episodis d’agressivitat física i actes fallits que el condueixen finalment a la consulta del psiquiatre. El diagnòstic de depressió nerviosa serà interpretat pel protagonista com el final de la seva carrera professional: al camp de batalla del mon liberal no s’hi pot sortir en les seves minvades condicions. Amb l’ingrès a la clínica es produeix per primera vegada l’apertura cap un altre, encara que sigui en qualitat de terapeuta, de manera que, evidenciant un gran patiment psíquic i una profunda angoixa causats bàsicament per la por de viure i la consciència del destí final, de sentir-se feble i vulnerable, aconsegueix mostrar finalment una cara humana que no ens repugna contemplar. No advertim, malgrat la malenconia que impera en l’ànim del narrador en aquest tram final del llibre, aquella ràbia del començament, resposta automàtica a tot el que l’envoltava. Ja sigui degut a l‘efecte de la medicació i la teràpia o a un procès evolutiu personal, no es troba en permanent guerra amb el mon, cosa que podria ser deguda a l’adopció “del punt de vista de l’observador”, com diu ell mateix. L’excursió a la muntanya que no va poder fer abans de la crisi ens mostra un individu diferent en apariència, que en contacte amb l’entorn natural és capaç de commoure’s per la bellesa del paisatge, apreciar el sabor dels aliments i la simpatia del vilatans, però sent també que alguna cosa ha quedat definitivament malmesa. El final queda obert. Es podria interpretar perfectament com un pas en direcció a la mort del protagonista, sigui real ( consumació del suïcidi ) o simbòlica ( final definitiu d’una etapa de la seva vida ). I, per seguir amb la dèria de l’esquema tripartit també aquí ens el trobem: tornada a Paris, crisi i diagnòstic; ingrés al psiquiàtric i finalment, etapa posterior a la sortida del sanatori.
Després de molt rumiar, com podreu comprovar pel retard en penjar el meu comentari, conclueixo que els temes d’aquest llibre es manifesten a molts nivells segons la profunditat a la que penetrin la comprenssió i l’interès del lector. Tenim, a un nivell superficial o general, l’auto retrat d’un subjecte detestable. Houellebecq ha descrit amb eficiència el penòs i, per altra banda trivial --per recurrent-- relat d’angoixa d’un inadaptat, insolvent emocional incapaç de reconciliar-se amb la realitat que li ha tocat viure i que, en la seva covardia i embotament existencial reparteix culpes a tort i a dret. A un nivell més particular trobem els temes de l’amor i la malaltia mental com a rerefons. La necessitat d’amor, la recerca de l’amor, la manca d’amor, la pèrdua de l’amor. El narrador ha passat per totes aquestes etapes i la seva patètica crònica n’és el reflex fidel. Es troba a l’etapa inicial de la seva edat madura, en què, tal i com reconeix ell mateix, en apariència té tot el que es necessita per gaudir d’una vida satisfactòria, excepte amor. Ha perdut la capacitat d’estimar res: la feina, els companys, la ciutat, i , per descomptat a ell mateix i la pròpia vida. Sembla que d’aquí parteix la negativitat amb que observa el món i la deriva destructiva del seu comportament. Creu recordar que ha estat feliç potser a l’infantesa remota, o quan encara compartia la vida amb Véronique. Sembla que quelcom es troba greument malmès a l’interior del personatge i això fa que s’alliberi el cabdal destructor de la malaltia que finalment li serà diagnosticada. Houellebecq ha reflectit amb precisió el deteriorament de tots els aspectes de la vida que pateix un malalt de depressió nerviosa. Dés del possible desencadenant ( el greu estrès emocional causat per la separació de Véronique ) fins els símptomes més comuns: les dolències físiques associades; les fòbies; la incapacitat per sentir plaer i la constant negativitat; la disminució de la gana; les idees obsessives i deliris, etc. És la perfecta descripció d’un quadre depressiu complet, i, tenint en compte que, en un 50 per cent dels casos, aquesta malaltia es manifesta abans del quaranta anys ( segons una web mèdica consultada ) el que ha novelat Houellebecq no és una altra cosa que un procés clínic vist des de l’interior del pacient.
Una sèrie de subtemes s’entrecreuen en la trama argumental principal com a part de les preocupacions del personatge i ténen el seu interès com a generadores potencials de debat en el marc de la societat actual: les esmentades teories sobre l’ampliació del camp de batalla que ha significat el liberalisme econòmic imperant a occident; les creences religioses o l’absència de les mateixes, exemplificades en la crisi de fe que pateix l’amic capellà del personatge; la dificultat d’acceptar el procés d’envelliment i mort; l’eutanàsia; la bellesa i l’èxit sexual; la degradació de l’entorn urbà, etc.
Finalment i a un nivell més profund es manifesta, en la meva opinió, el veritable tema: el poder que té l’autor sobre el lector per manipular-lo amb la força del text. I aquí crec que radica l’interès principal d’aquest llibre. Gran part del temps, ni el protagonista, ni per tant el lector, són conscients del que està passant realment. L’un pensa i actúa mogut per uns mecanismes propis del trastorn mental que pateix, que operen a un altre nivell, i l’altre interpreta aquest comportament segons l’informació parcial i distorsionada de que disposa. L’autor juga admirablement amb nosaltres, com un mestre de titelles ( titella és el personatge però també el lector ), amb les emocions que sap que ens despertarà la presentació d’un protagonista desfigurat a propòsit amb trets molt negatius. Ens indueix a detestar profundament un individu per després revelar que es tracta d’un malalt. Com quedem? A aquestes altures del llibre no sentim que sigui possible modificar la nostra opinió sobre un protagonista que ha manifestat un comportament execrable. Ens agafa amb el pas canviat, però ens neguem a admetre que som incapaços de compadir-nos d’algú que previament hem avorrit per culpa d’una informaciò parcial, i per tant, potser no som tan bones persones com ens pensem. Jugar amb les moltes cares de la realitat sempre ofereix resultats sorprenents. I això ha fet Houellebecq amb Ampliación del campo de batalla. Ha demostrat que els humans tendim a moure’ns per raons sovint bastant primàries, segons operen en nosaltres mecanismes psicològics que poden ser fàcilment manipulats. Podem presenciar pràcticament a diari ( amb cert neguit, al menys per part meva ) masses enfervorides aclamant líders polítics d’ideología dubtosa, equips esportius de trajectòria calamitosa o artistes de pelatge divers, no menys nauseabunds. No voldria caure en la paranoia típica del partidari de la teoría megaconspirativa, però recordeu que s’arriba al coneixement a través del dubte sistemàtic. Hem de preguntar-nos “per què” molt més sovint, doncs disposar de més quantitat d’informació no equival a saber més. El saber és un procés s’ha de fer individualment seleccionant i qüestionant sempre i en cada moment, no és fàcil ni s’hi arriba sense esforç. La realitat pot ser alguna cosa diferent del que aparenta, jutjar ràpidament amb les dades de que disposem i confiant només en el nostre bon criteri és senzill, i no sempre és possible fer una recerca acurada de dades, però estar alerta tampoc costa tant i és un exercici que manté la nostra ment desperta i preparada per la propera vegada que ens vulguin fer creure el que no és.
Houellebecq no és un escriptor genial, però considero que és suficientment bó, que revela molt de la naturalesa humana en aquest llibre i és capaç de fer-ho amb un llenguatge senzill i directe. Manté un fil argumental principal i introdueix gran varietat de temes de molta actualitat, cosa que potser farà que tendeixi a quedar obsolet en uns quants anys, serà questió de veure si aguanta la prova del temps. La incorrecció política de molts aspectes del discurs del personatge no té per mi cap influència en la consideració en un sentit o altre del llibre. Tractant-se d’un text autobiogràfic en què l’element introspectiu és fonamental, trobo que l’autocensura seria motiu de malfiança cap a la capacitat literària de l’autor.
Li donaré un 3, que significa un aprovat alt perque m’ha agradat i m’ha fet pensar, però l’estil, no sé si degut a la traducció, el trobo poc polit, una mica desmanegat, com el propi personatge. Però per una primera novel.la tampoc em sembla tan greu.

Emma Folch ha dit...

Si Houellebeck ho hagués explicat així! Marisa: 5. Tot i així, continuo pensant que aquest tio si no estés deprimit també seria un gilip...

Anònim ha dit...

Hola Gent,

Sembla que aquest cop he estat alguna cosa així com autodesignada per transcriure l’acta de la reunió sobre “Ampliación del Campo de Ballata”, de l’entranyable Houellebecq, i éssent que algú dels que dissortadament es trobava a la meva vora va consentir en que ho fes amb certa llicència, passo a endinsar-me en els fets i el patiburrillo d’idees que vam deixar anar el dia de autos des d’una vessant més subjectiva que notarial. Per tant, si algú es sent queixós de la meva interpretació us emplaço obertament a que m’impediu tornar a narrar fets que puguin comprometre les vostres manifestacions.

El primer fet rellevant, i aquest si que destaca per la seva objectivitat (sempre segons els històrics de la tertulia literària) es la desmesurada assistència amb que vam honorar l’acte. 10 tertulians: Dolors, Toni, Emma, David, Marisa, Rafa, David, Meritxell, Oscar i jo mateixa.

Un cop fetes les presentacions pertinents i repartits tots els petons endarrerits la primera inquietut que els assistents posen en comú es si la història del protagonista es o no autobiogràfica. El Toni està convengut que, com a mínim l’autor és o ha estat informàtic perque reprodueix a la perfecció i en tot detall les situacions que es donen en aquesta professió. La Marisa ens explica que el que si que ha estat l’autor és funcionari públic i que també ha viscut en carn pròpia l’internament en un psiquiàtric. També ens fa a saber que el congnom Houellebecq es un pseudònim agafat de la branca d’assendència materna, al que Rafa respon que segur que ho ha fet per “tocar la pera”. Aquest es el primer imput espontani que rebem sobre la reacció que ha causat la història entre els lectors.

Al respecte sobre la confussió entre el personatge i l’autor, l’Oscar pensa que segur que l’autor ha aportat molt de l’experiència pròpia perque troba l’obra molt verosimil. La Marisa argumenta que es necessari dissossiar el personatge de l’autor per poder fer un analisi literari. De fet, si renunciem a conèixer la vida de l’autor i prescindim de si són o no els fets autobiogràfics, el fet objectiu es que la història es tremendament versomimil i aconseguir transmetre aquesta versemblança denota, al meu entedre, qualitat literaria. En ares del rigor que requereix la meva funció he de dir en aquest punt que no tothom ha trobat la història verosimil. El David, la Dolors i la Meritxell es van sorpendre de que poguessin existir essers com el protagonista.

En les questions de técnica narrativa gairebé tothom va coincidir en que te una prosa ràpida, fàcil de llegir. Tohom destaca, també, el contrast entre aquesta prosa fàcil i la de les “faules” que ens explica el protagonista en una prestesa intenció de donar profunditat al seu concepte vital, on s’expressa de forma farragosa, espessa. També coincideix el respectable en dividir el llibre en dos, la introducció on s’ens fa a saber que el personatge ens explicarà una història (on Oscar llegeix el personatge) i la història en si (on Oscar hi veu l’autor).

La lectura dels meus apunts em fa recordar que en el que més es va abundar fou en la visió d’èxit – fracàs sobre la que gira tota la peripècia vital del personatge. Un triumfador segons l’estereotip social, tecnocrata, un professional que te a l’abast la possibilitat d’escollir tot el que la societat ofereix. Vam estar dubtant entre si considerar-lo un frustat o un home indiferent davant aquesta proposta social. L’Oscar i el Toni li veien una vessant més nihilista o semenfotista si voleu, la Marisa parlava d’alienació. El Rafa, en canvi, veu destil.lar el ressentiment al llarg de tota l’obra. Dolors i Meritxell prefereixen resaltar el carácter pessimista del personatge. Emma, ho sento però no tinc annotacions sobre el teu parer. Al final sembla que tots acabem acceptant que existeix un gran ressentiment contra tota la societat i una rancúnia quasi ferotge contra tot alló que te possibilitats de cristalitzar en felicitat. L’experiència que narra la història sobre la relació que el prota ha tingut amb la seva ex parella ens serveix a nosaltres de mostra per arribar a la conclusió definitiva i al prota per possar cara a la seva rancúnia.

Una altre tema que va obrir l’Oscar, molt interessant al meu entendre i que potser va quedar poc tractat es la proposta sexual que l’autor possa sobre la taula: la pressió social per demostrar erotisme, la inapetència, la misoginia, el tractament de la tenssió sexual, el sexe vist en termes d’èxit o fracàs. L’Oscar veu un intent en l’autor de mostrar el sexe com una altra forma de jerarquia. Que en penseu, semblava que el tema prometia però no ens hi vam amanir gaire. Potser es que l’enfoc era tant poc eròtic que va crear un anticlimax.

També em sembla interessant de consignar els diferents sentiments que l’estat decadent i patològic de l’arxireferit va provocar en els lectors: d’identificació, de rebutg, de llàstima o d’indiferència. Oscar el defineix de patètic, Rafa feia ganyotes cada cop que es referia a l’al.ludit i a jutjar per la resta de comentaris que va exposar jo diria que li va resultar cansino. Val a dir que el seu patetisme era tant histriònic que podria arribar a resultar risible. A mi, sincerament, em va acabar per resultar del tot indiferent. Al David no li fou simpàtic.

Malgrat les valoracions finals que sembla que s’han fet de l’obra, s’ha d’admetre que aquesta ha donat molt de joc. Toca racons incòmodes que es fa dificil destapar i no diguem compartir. Per mi és una concequència lògica perque la grandesa de la literatura es descobrir-nos l’anima humana, en totes les seves vessants, lliure de prejudicis socio-politics que son, a la fi, el que acaba per crear personatges arquetipics.

Des del meu punt de vista la reunió de l’altre dia va renunciar en gran mesura a la critica literaria per endisar-se, en uns casos mes que en d’altres, en un judici moral en tota regla del personatge. D’acord que la temàtica del llibre és una provocació, però com molt be va puntualitzar la Marisa, ho serà per tot aquell qui es deixi provocar. Altre cop (com la mateixa obra vol fer veure) passa per davant allò politicament correcte que sempre oblida les necessitats, les pors i les misèries més intimes d’un ser humà. La convenció social cobreix la realitat amb una pàtina de formalisme existencial tant inquestionable que no ens deixa observar amb sinceritat i valentia els nostres impulsos més “inadecuats” fins al punt que ens impedeix reconèixer-los i tot.



Reconec que es van fer d’altres apreciacions que no he deixat reflectides, pero escullo retallar aquí, no voldria còrrer el risc de fer molt extensa la crònica i que aquesta acabés essent avaluada pel pes. Dono pas, sense mes dilació al ranquing d’Ampliación del Campo de Batalla:

Puntuacions:
David va deixar anar un 1,5 mentre marxava tot escuat cap afers que l’esperaven fora de la reunió sense deixar-nos dit si recomanaria o no el llibre.
Emma, un 2 i de nou no recordo si recomanes o no però estimo que dificilment perque no semblaves gaire entusiasmada.
Toni va quedar que voltaria perque no havia concluit la lectura i per tant també haurem d’esperar a conèixer la seva voluntat sobre la recomanació.
La Dolors repeteix 2 i decididament no recomana.
El Rafa finalment concedeix un tres i la primera recomanació en ares d’ajudar al món a conèixer la vessant més fosca de l’esser humà. Un altre motiu que troba per recomanar és la tècnica narrativa.
L’Oscar puntua 3 i no recomana o ho fa amb advertències.
La Marisa possa 4 i no ho he anotat però de ben segur que recomana.
No tinc puntuació del tàndem Meritxell i David, perdoneu, si podeu, també vosaltres.
Jo cometo la groseria de no puntuar, em resulta tremendament difícil , per no dir impossible, reduir l’avaluació d’un llibre a un número i si que el recomanaria per la importància de materies que treu a debat i l’enfoc existencialista que en fa, tot i que prendria la precacució d’advertir que es un llibre que resulta especilament difícil a la gent molt optimista.

Veig que aquest cop la Marisa ha delegat amablement el poder de paraula en el David perque aquest pugui expressar el seu criteri lliurement i abundant, em sumo a la seva prosta i de nou us emplaço a que repliqueu tots els meus comentaris de forma tant incorrecta i extensa com cregueu necessari.


Fins la propera aventura narrativa

Mercè Prunera

Anònim ha dit...

Han passat uns quants dies des que vam acabar Ampliación del campo de batalla i, segurament, igual que jo, haureu encetat la lectura del pròxim, o un altre llibre. Amb la perspectiva que dóna això, adverteixo alguna cosa que no se m’havia fet palesa quan encara tenia fresques en el meu ànim les impressions que el text de Houellebecq m’havia causat.
La sensació que apareix amb més contundència és el to pretenciós que s’endevina en el rerefons. Entenem, en l’àmbit de la vida quotidiana, que el qui te pretensions és un element --de provada vàlua en el seu camp, o no--, però que n’està excessivament convençut que tot allò que fa té una indiscutible transcendència pels altres i que se li ha de reconèixer tal mèrit de forma universal. En aquest sentit crec que els llibres de Houellebecq que han arribat a les meves mans estàn ben escrits, però de cap manera, de moment, representen quelcom d’extraordinari per la literatura. S’ha d’admetre que és molt hàbil posant el dit a la nafra en molts dels dilemes morals que te plantejada la nostra societat. Saber utilitzar els elements que conformen la mentalitat de les gents d’una época té el seu valor en literatura, però no ho és tot. El més important per a mi és que l’obra sigui convincent i honesta en essència i això sí que és una qualitat que trascendeix. És d’aquesta manera com entra l’autor en contacte amb l’esperit del lector i, és comú als grans llibres. Amb Houellebecq, tinc seriosos dubtes que es produeixi aquesta desitjable comunió.
També he de dir que no estic d’acord amb l’afirmació que es fa a la contraportada del llibre de que aquesta novel.la es equiparable a L’estrany de Camus. Encara que pugui semblar que hi ha un cert paralel.lisme entre ambdòs protagonistes ( paralel.lisme que es repeteix en la situació inicial de Plataforma ) crec que es tracta d’un truc de l’autor, possiblemet amb la intenció de legitimar-se com hereu d’aquest gran escriptor, cosa que, per descomptat no crec que sigui, i així assolir per la via directa una posició privilegiada al món literari contemporani. M’adono que aquesta és una afirmació agosarada, però he dit possible no probablement.

Rafa ha dit...

Puntuacions a data d'avui:

DAVID C. 1,5
EMMA 2
DOLORS 2
ÒSCAR 3
MARISA 3
RAFA 3
LLUÍS 1
EUGENIA 1,5

MITJANA: 2,12

Toni Carrillo ha dit...

Va, em posaré de la banda del sector subversiu, i diré que el llibre no està malament i li dono un 3,5.

Faré un comentari molt esquemàtic:

- M'esforço en separar autor de personatge, i sí, crec que el prota és un gilipolles, però això no em fa pensar que l'escriptor també ho sigui.
- El llibre està ben escrit, les descripcions d'ambients i personatges són bones, i té ritme, que fa que conti el que conti, t'ho puguis llegir amb interès.
- No us podeu arribar a imaginar com són de reals totes les situacions i personatges que fa en els primers capítols, sobre els interiors de l'empresa informàtica. Mai havia vist el que visc cada dia tan ben descrit: les reunions estúpides, els personates buidos, les frases amb subordinades i molts adjectius tòpics, etc. Bé, sí, hi ha un altre llibre on he vist descrits personatges del món informàtic igual de buidos: "Joventut", de John Coetzee (un premi Nobel, eh?).
- Crec que la autodestrucció i la caiguda el la depressió del protagonista és un fet real, són coses que passen al nostre costat, és molt proper, i em sembla que és una gran descripció "des de dintre" del camí de baixada i enfonsament. Per sort, això no ho conec com el món de les empreses informàtiques.

En tot cas, trobo que és un llibre realista, potser un pèl efectista, però molt proper.

Rafa ha dit...

TONI 3,5
DAVID C. 1,5
EMMA 2
DOLORS 2
ÒSCAR 3
MARISA 3
RAFA 3
LLUÍS 1
EUGENIA 1,5

MITJANA 2,28

Rafa ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.