El quart llibre a llegir és aquest: Els diaris d'Adam i Eva, de Samuel Langhorne Clemens, és a dir, de Mark Twain. Molt curtet, 141 pàgines la versió en català (Angle Editorial).Espero que us sigui fàcil trobar-lo (jo l'he comprat a La Capona). A l'Abacus no el tenien, pero ja sabeu que a la seva web (www.abacus.es) el podeu comprar i te'l porten a la botiga que triïs en 4 o 5 dies, i sense despeses d'enviament.
Tot i així, si algú no el troba, que enviï un mail a la llista dient-ho i algú que ja l'hagi llegit se'l pot deixar (es pot llegir en pocs dies, així que un mateix exemplar pot circular bastant en el mes que tenim).
La propera trobada serà divendres, 4 d'abril, a les 20.30, a la Teteria CATAR. Es valorarà molt positivament assistir-hi com els protagonistes de la portada del llibre (fulla de parra no indispensable).
Els que no pugueu vindre tan d'hora (Xavi, va per tu), podeu apuntar-vos al sopar posterior (que sempre acaba havent-hi), on podem continuar la tertúlia sobre el llibre.
Bona lectura i bona Pascua.
ATENCIÓ: TROBADA CANCEL·LADA. Comenteu el llibre i puntueu-lo mitjançant la opció comentaris.
9 comentaris:
El diari d’Adam i Eva, Mark Twain
Al no haver estat massa instruïda en Religió Catòlica no hem puc formar una idea molt profunda del que foren o havien de ser Adam i Eva però els personatges de Marc Twain em fan pensar més aviat en una radiografia sense dimensions d’Afrodita i d’Aquiles. Tot i que no he vist mai la Deessa frívola víctima dels atacs descontrolats de felicitat que mostra Eva. Afrodita, qui ha deixat una empremta indeleble en la construcció de l’arquetip femení occidental no va passar mai de la pau ridícula i nyonyera als brots histèrics.
Per aprofundir en el tema i donat que la intel•ligència no és un atribut que sigui massa valorat en les dones, em pregunto, quina necessitat hi havia de col•locar Eva en tessitures científiques? Com no podia ser d’altra manera la seva contribució a la ciència és d’una estupidesa superlativa. Els seus descobriments científics superen el patetisme en tres o quatre sil.labes, però la introducció de l’humor amb aquest recurs per part de l’autor no demostra ser molt més enginyós..
I Adam, dotat d’aquesta competitivitat sense rival (sense cap rival) amb la imprescindible consciència de territorialitat, tant innata, tant possessiva, tant ruda. Tot raó i predació, sempre amatent als perills en un paradís on no es coneix la cadena tròfica. Un home, pobre, desubicat, sens dubte.
Suposo que aquest enfoc del gènere respon al sentit d’humor d’una determinada època. Però de tots és sabut que si una obra no passa la prova del temps no és pot considerar una obra mestra. Encara que amb el temps la concepció del que es un home i el que es una dona hagi canviat, hi ha trets que sempre, intemporaneament, alentaran el sentit de l’humor, per això no és tracta d’una qüestió temàtica, un home, una dona, i les seves relacions seran sempre tema d’interès. El problema de l’obra es no haver trobat el discurs adient. Per disfrutar de l’etern conflicte entre sexes recomano, per exemple, La Importància de ser Franc, d’Oscar Wilde. Amb el refinament de la seva ironia, Wilde sublima tota la superficialitat de l’estereotip.
Però qui pot culpar la costella d’Adam?, qui es veu capaç de suportar el paradís: un lloc on l’aranya peluda te compassió de les mosquetes alegres i les allibera del seu tel. En un món sense animals nocturns, poblat de lleons i cocodrils vegetarians, en un món on la bondat ho impregna tot com una capa enganxosa, que podríem esperar dels humans? Un lloc “de cuyo nombre no quiero acordarme” on l’únic personatge interessant és el lloro que conserva intacta la seva condició de “bucanero”, irreverent, que ens pessiga amb la seva impertinència recordant-nos que hi ha vida després de l’Edèn.
He oposat una resistència dignissima, de reverència, de respecte a l’autor. Com podria jo, escriptora frustrada, esquarterar un llibre de Mark Twain. Qui sóc jo per discutir la caducitat de l’obra, la construcció de personatges o l’enfoc de la idea principal en un escriptor consagrat? I així he decidit que el resultat d’aquest llibre no es culpa de Mark Twain, ell era innocent, no coneixia prou be la moral literària i he atribuït el problema a la concepció bíblica del paradís. Religió i literatura fan una combinació difícil. Afrontar dogmes des de la literatura requereix una precisió de mestre en el tractament. M’atreveixo a afirmar que l’únic gènere que pot resultar exitós d’aquesta combinació és el Drama (tant en la seva variant tràgica com còmica) però no veig els succedanis qualificats per abordar “tamaña” recreació. I és que es prou transcendent, ja se sap “es la història de Caín que sigue matando a Abel”. Borges, Saramago, Eco, … i tants d’altres han tractat la temàtica, penso, perdona’m Twain, que amb millors resultats.
En fi, continuaré bucejant en la literatura en busca de les grans preguntes, les preguntes que sempre romanen sense resposta i mantenen el ser humà en l’eterna búsqueda. Que serà que ja no queden mascles com Adam? I d’on venim les dones que no vam rebre suficient formació religiosa?
Mercè Prunera 6 d’abril de 2008
ELS DIARIS D’ADAM I EVA de Mark Twain
Per primera vegada els Tarraconats abordem l’anàlisi d’un clàssic. Un clàssic per cada quatre llibres no em sembla una mala proporció. I Mark Twain és sens dubte una bona opció per començar amb bon peu i sense agobiar-se gaire, tenint la garantia del producte solvent, que ha passat la prova del temps amb èxit.
Tots en tenim referències de l’autor si més no, com a compositor de frases cèlebres, mostra del seu gran enginy, aguda intel.ligència i sentit de l’humor: Un banquer es aquella persona que ens deixa un paraigua quan fa sol i ens l’exigeix quan es posa a ploure. L’home és l’únic animal que menja sense tenir gana, beu sense tenir set i parla sense tenir res a dir. El paradís el prefereixo pel clima, l’infern per la companyia. La seva biografia no decepciona, és plena d’aconteixements extraordinaris i es pot llegir com un relat d’aventures en sí mateixa. I la seva obra és amplia i variada, sempre impregnada d’aquest humor inconfundible, inspirada molt sovint en una experiència vital extensa.
Al meu parer, Les aventures d’Huck Finn és una de les grans novel.les de la literatura universal, inapropiadament catalogada de narrativa juvenil i, dit sigui de pas, penso que hauria estat una obra molt interessant d’analitzar. Huck Finn és la novel.la del viatge iniciàtic d’un jove protagonista pel magnífic i misteriós Mississipi, és l’aventura, la descoberta de la vida i el coneixement a l’escenari encantat i a estones tenebrós del Sud d’abans de la Guerra de Secessió. Amb aquesta mania de classificar es perd molta energia inutilment. Ho dic per l’anomenada literatura “de gènere”, terme estúpid que únicament genera prejudicis. Opino que molta més gent llegiria ciencia-ficció si no pensés que només va de combats amb espases làser, o terror, que no només va de gent esquarterada, o serie negra, o rosa o juvenil, com és el cas d’ Huck Finn. Deixem-nos de tonteries, si tenim ganes de posar etiquetes, proposo una classificació molt més senzilla: els llibres es divideixen en imprescindibles, prescindibles i ni fu ni fa. Aquesta divisió varia segons l’individu que l’elabora però segur que podriem arribar a un acord de mínims.
A Els diaris d’Adam i Eva, encara que del mateix autor, no es dona una idea exacta de la magnitud del talent de Twain per la narració de superior envergadura. Ens trobem aquí amb una prossa fàcil, unes situacions tractades amb humor, i amb una pràctica absència de trama, degut a que la història pertany al cabal cultural suposadament compartit per autor i lector. L’aportació de Twain consisteix a donar veu a uns personatges que no requereixen presentació previa, però que no per aquest motiu són més coneguts. Twain els fa descendir de l’esfera mítica, que és on estem acostumats a situar-los, i els coloca en un àmbit quotidià, humanitzant-los. L’autor atorga als protagonistes caràcter i personalitat mitjançant el recurs a les anotacions que cadascú d’ells fa al respectiu diari personal. Adam i Eva adquireixen la dimensió representativa de gènere que tantes vegades hem vist a la literatura convertit en un tòpic. Caracteritzats per oposició, es reflexa als diaris d’una manera plana i convencional l’estil paticular d’expressió i reflexió de l’un i l’altre, enfrontats al món que els envolta. Van desevolupant gradualment la seva psicologia, que evoluciona a través de les pàgines dels diaris dés de la puerilitat inicial fins a la maduresa.
M’ha fet somriure aquest Adam rondinaire i mandrós, incapaç d’esbrinar el tipus de bestiola que és el seu propi fill i a qui Eva s’avança sempre a l’hora d’anomenar les coses, i també que la família es dediqui a produir material fals per futures excavacions arqueològiques.
Satan també escriu la seva part. Està presentat amb l’amabilitat d’un savi desencantat, i, malgrat les desastroses consequències de la seva intervenció, se sent entendrit per aquestes criatures innocents. Quan els arrenca de la seva ignorància primigenia amb la lliçò suprema sobre el sentit moral, ho fa per tal que la seva existència no estigui tan desproveïda de significat. Pel que fa a l’Esser Suprem, és sempre una presència en off, el pare displicent que abandona els fills a una botiga plena de joguines i llaminadures, en la confiança que es distrauran i no passaran gana. La simpatia i comprensió que reflexen aquestes pàgines cap a la particular versió de Twain dels primers humans son evidents. El passatge final del diari d’Eva te un to molt diferent a l’optimisme que impregna el llibre, és patètic doncs, perdut el paradís injustament a causa de l’abandó patern, el dolor i la mort es mostren per primera vegada, conformant el crit primordial de la criatura humana enfrontada a l’extinció i, com a resposta… el silenci.
Comparteixo amb la nostra primera mare la fascinació per les paraules i, ara mateix em sento fortament seduida pel mot “transversal”, l’única cosa que em sap greu és que he de forçar una mica les converses per tal de poder deixar-lo caure i que no soni pedant.
I ara, què us sembla si fem una mica de “tomate” bíblic? Per si no ho sabieu, Déu va crear la companya d’Adam no una sino dues vegades. No és gaire conegut el fet que, a part de ser el primer home, Adam va ser també el primer home separat. La seva primera dona va ser Lilith. Aquesta germana gran d’Eva tenia uns atributs molt diferents als de l’encantadora bleda que redacta el seu diari amb l’ajut de Mark Twain. Era la dona independent, rebel, seductora i insubmissa que va abandonar per propia decisió el Paradís, avorrida del pàmfil que li havia tocat per company i donant un cop de porta. Es va refugiar a les profunditats de la terra, on es va dedicar a copular frenèticament amb tot quisqui i sobre ella va recaure a partir d’aleshores la maledicència, passant a ser la mare d’una horda demoniaca. Natural! Ah, i com que va desertar abans de la caiguda, va romandre immortal. Lilith se la sabia llarga. Per la seva banda, sembla que Adam no era un tipus pas massa primmirat i, abans que el Senyor el fes baixar de pes sense dieta fabricant una femella amb la seva llonsa, es tirava tot el que es movia pel Primer Parc Temàtic. No cal que us recordi que era l’únic humà, amb la qual cosa el seu cas vindria a ser, com si diguessim, l’oposat al del nostre amic Firmin. Amb un primer pare com aquest, em pregunto què es podia esperar de la Humanitat. No m’ho invento, doncs així ho afirma la tradició hebrea, (Los mitos hebreos de Robert Graves-Raphael Patai, Alianza pàg.78-85) que ha agafat molts prèstecs de la més antiga tradició mesopotàmica entre d’altres i en la que s’inspiren les Escriptures. Però Lilith es va perdre pel camí, de manera que els creients s’han hagut de conformar amb una versió descafeinada sobre la que, tot i amb això, es va aconseguir fer recaure el primer pecat. Com no!
El llibre m’ha semblat simpàtic però fluix, una obra menor, poc més que un conte i, com he dit al començament, no el considero representatiu del geni de Twain.
La meva puntuació és un 2.
Hola com que crec que Marisa i Mercè ho han dit tot, ja no me queden paraules perque elles les han utilitzat totes.
Momés puc dir que el llibre (que me vaig llegir en un dia)està bastant bé. Els diaris de cadascú son un fidel reflexe de com podem pensar els homes i les dones i els diferents punts de vista que tenim sobre les mateixes coses. Tenint en compte que el próleg diu es un homenatge a la seva dona recent morta, no se que pensar, ja que hi ha moments que es mostra bastant masclista i d´altres que expressa la anorança que sent de la seva dona. tot combinat amb un fi sentit de l´humor.
Total la meva puntuacio es de un 4.
salut lluitadors del club
Hola a tothom! Des de la creació del nou “Tarraconats”, sempre he pensat que les opinions de la Mercè i la Marisa són directament proporcionals a la quantitat de llibres que s’han llegit a la seva vida (no és una crítica, ja que us admiro… no sé d’on treieu el temps), i les meves opinions són inversament proporcionals als llibres que no m’he llegit (no puc afegir mai comparacions ni recomanacions) . Però vès per on però, que hi deu haver un esglaó per la meitat, i aquesta vegada estic totalment d’acord amb l’opinió de la Marisa i en part també amb la de la Mercè. He trobat “Els diaris d’Adam i Eva” un conte fàcil de llegir i amb sentit de l’humor, però que cau amb els tòpics de la diferència de sexes, i que no m’ha conseguit enganxar tant perquè me’l pulís en una tarda. Un “ni fu ni fa”, però que puntuo amb un 3 perquè valoro que m’hagi fet riure unes quantes vegades.
PD: fa uns dies, una companya de la feina ens mostrava a l’ordinador unes fotos dels seus fillets bessons, nen i nena, de 8 mesos. En Jordi, amb cara de badoc i de mirar les mosques com passen, i la Claudia amb una mirada desperta i amb cara de pegar-li algun pinyo al seu germà. Vaig pensar amb Adam i Eva de Twain.
Fins aviat! (…encara no tinc al nou llibre. Espero tenir temps a llegir-lo)
Diaris d'Adam i Eva,
Em va costar acabar-me'l, potser no era una bona època per llegir... mira que n'és de curt, però se'm va fer a estones prou pesat i l'he acabat per obligació (i a més pq confio sempre en trobar un final que em sosprengui...) en fin, no estic inspirada ni el llibre m'inspira, li dono un 1'5, ptsé.
Fins la propera.
Porto temps pensant en un llibre que vaig llegir ja fa anys i que ironitzaba sobre l'Antic Testament i les barbaritats que feia el "misericordiòs" Deu cristià: expulsar a Adam i Eva del paradís per mossegar una poma, aniquilar tots els habitants de Sodoma i Gomorra, inundar la Terra deixant amb vida només Noé i la seva família, etc. Però res, que no hi ha manera de recordar ni el títol ni l'autor, tot i que volia recomanar-vos-el.
En fi, el que vull dir és que aquest llibre és una de les moltes mostres que hi hagut per satiritzar la Biblia. Altres "perles" són els vídeos de La Biblia contada a los vascos, del programa d'Euskal Televista "Vaya Semanita" (busqueu-los al YouTube, si voleu més info), la peli La Vida de Brian, o fins i tot els còmics de J.L. Martín La Biblia contada a los pasotas o Jesusito Demivida. I totes m'han semblat més divertides que Els Diaris d'Adam i Eva que comentem aquest mes.
Cal reconèixer que té cops graciosos (com quan l'Adam es pensa que el bebé és un lloro, en sentir-lo parlar), però en general trobo que es recolza en uns tòpics i un humor bastant infatiloides, que no han suportat el pas del temps. Per tant, la considero una obra menor de Twain, dirigida als "teenagers" de fa 100 anys, i amb no massa interés avui en dia. Per tant, la meva puntuació: un 2, i gràcies a algunes cites que han passat a la Historia, com aquella que diu: Per Adam, el Paradís era on estava Eva (Una mica queco, però és que en el fons sóc un romàntic ;-)
Puntuacions fins ara:
NATÀLIA R. 1,5
EMMA 3
RAFA 2
DAVID 4
MARISA 2
MITJANA: 2,5
Doncs jo he trobat un llibre que no m'ha acabat d'agradar, que comença d'una manera brillant i divertida i després es desfà i fins i tot es fa repetitiu.
Les visions diferents d'home i dona dels 2 primers capítols les trobo molt divertides (i realistes?)
De tota manera, entenc que l'hem de situar a l'època que es va fer, i que el punt d'irreverència és l'adequat al seu moment, i no es podia (ni crec que es volgués) anar més enllà. Així, segur que ara el trobem més fluix que el que va ser en la seva època, quan devia ser atrevit i enginyós.
De fet, jo li veig més interès en la sàtira de la diferència entre els sexes que en la ironia bíblica.
Jo li poso un 1,5, com a lectura actual, però crec que té cert valor.
Respecte a altres visions de la Bíblia, comentar que "La Biblia contada a los vascos" del Vaya Semanita és molt millor als primers capítols (per si algú s'aficiona amb el youtube) l'antic testament, Moisés, etc... Ah! I no oblideu que "Dios es del Atlhetic".
Rafa, el Dios de José Luis Martín era el meu favorit d'EL Jueves, amb el Profesor Cojonciano. Què gran!
TONI 1,5
NATÀLIA R. 1,5
EMMA 3
RAFA 2
DAVID 4
MARISA 2
MITJANA 2,33
Publica un comentari a l'entrada