Tercer llibre a llegir: Firmin, de Sam Savage. Crec que està tant en castellà com en català. Any 2007. 224 pàgines (la versió castellana).La propera trobada serà el divendres, 7 de març, a les 19.30. Com el lloc on vam quedar ens va agradar molt, repetirem, i així els que no vau poder venir-hi el podreu conèixer: Teteria Catar (Carrer del Trinquet Nou).
Per cert, a la darrera trobada vam acordar que, a partir d'ara, les reunions seran el primer divendres de cada mes, excepte si és festiu o setmana de pont, que s'ajornarà fins la setmana següent.
Bé, que gaudiu de les aventures d'aquesta rata de biblioteca, i fins aviat!
13 comentaris:
Firmin de Sam Savage
M’adono perfectament que, amb la meva eufòria puntuadora, he pogut semblar una lectora exaltada. Doncs bé, sembla que ha arribat l’hora de baixar del núvol, i Firmin ha refredat notablement l’entusiasme que els dos llibres anteriors havien despertat en mí.
Abans de res, tinc el costum de buscar informació sobre l’autor per tal de contextualitzar l’obra i millorar la seva comprenssió. Aquesta vegada he hagut de treballar de valent, amb uns resultats més aviat minsos. Savage, més que un escriptor ferèstec sembla un escriptor quasi inexistent fins i tot per la xarxa de xarxes, que ja és dir. La seva biografia ( i la impagable foto, que fa que te’l representis amb flowers in his hair i fumant tot el fumable des de Woodstock ) relata que després d’un infeliç periode com a professor universitari va exercir tota mena d’oficis, etc. Aquest és a priori un material gens menyspreable per construir l’història d’un autor ja no dic amb aureola de malditisme, que és més cool, però sí amb la dosi d’inconformisme imprescindible en qualsevol escriptor “que se precie”. I el fet de que la seva bibliografia sigui exigua no vol dir res, tots coneixem autors unititulars que han passat a la història de la Literatura.
Però després de llegir Firmin m’ensumo que el gran descobriment de Seix Barral, sobre el que alguns autors de la casa escriuen unes frases rutinariament elogioses a la contraportada del llibre ( a tenir en compte especialment la de Mendoza, que es pot interpretar de moltes maneres ) és un “bluff” de categoria. L’actual conjuntura comercial en que es troba el negoci editorial nacional és favorable a la voracitat publicadora, es busca sota les pedres un bombasso-tipus-Rowling i, mentre no el troben, ens van distraient amb Firmins i Niños con pijama a rayas. Ja se sap que emplenar pàgines de lletra escrita és molt difícil, pot representar per algú l’esforç de tota una vida i és molt gratificant i catàrtic que finalment es publiquin i proporcionin un parell de premis, però això no converteix automàticament aquest munt de planes en literatura. Sovint aquests exercicis literaris resulten ser només simples entreteniments amb excés de pretensions i de curta volada però, de moment, nosaltres ja tenim quinze o vint euros menys a la butxaca.
Al bo de’n Firmin li costava de trobar una bona manera de començar la seva història. No em sorprèn gens ni mica. Començar bé, encertar el final i, a més a més no avorrir el personal pel camí és una autèntica proesa literària. Tant és així que l’escriptor Amos Oz li ha dedicat als començaments un llibre encantador amb tot d’exemples il.lustratius ( La historia comienza, Siruela ).
Per mi també és difícil començar dient que un llibre no m’ha agradat, sona massa definitiu. Però s’ha d’afrontar la relitat, per dura que sigui. Pel fet de ser una novetat ja em feia mandra abans de començar. Després de començar me’n va fer més. L’he llegit una mica per compromís i una mica per llàstima. El compromís era amb el grup, la llàstima era pel personatge. Perque la historia de’n Firmin no m’ha interessat gens. ¿Sabeu aquells plastes que vulguis que no t’expliquen les seves penes amb péls i senyals? Doncs una cosa així m’ha semblat Firmin.
La narració, en primera persona, utilitzant l’interpelació directa a un interlocutor em va resultar irritant. Ja sé que a moltes novel.les funciona, però aquí està forçant l’empatía del lector cap el personatge i més que un recurs literari és una trampa de l’escriptor, que és en realitat qui demanda així l’atenció del lector.
El fet de que el protagonista sigui una rata humanitzada que a estones sembla un humà ratitzat tampoc m’ha acabat de fer el pes. I això que sóc rata a l’horòscop xinès. A Cuentos de la selva, d’ Horacio Quiroga, els protagonistes són animals i resulta del tot natural el fet de que pensin i parlin i interactuin amb humans. Aquí no hi detecto naturalitat, com si l’autor no hagués estat pensant en Firmin com a rata des del començament. Aquesta impressió es va confirmar quan vaig llegir l’entrevista que apareixia a la pàgina de Barnes & Noble que us vaig remetre.
"As for the inspiration for my writing, I don't plan a novel, don't start off with an idea or plot, such as 'a story about a literate rat in a Boston bookstore.' When I began writing Firmin I didn't even know Firmin was a rat, I didn't know he was in Boston, I didn't know it was a novel. If I am not working on a story, I sit at the typewriter (or now the computer) and just type without any leading idea, the writing equivalent I suppose of an aimless walk.
Adverteixo que l’alter ego de l’autor, present en qualsevol relat, s’ha desdoblat aquí en dos personatges, el de Firmin, que té la veu narrativa i el de l’escriptor, un bohemi de manual, que té la figura. El tercer personatge de pes al llibre és el propietari de la llibreria, que podría molt bé representar a l’humanitat en general: sense ser dolent de mena és incapaç de comprendre al protagonista i el traeix a la més mínima.
El to del relat, donat bàsicament per la peripècia vital de Firmin supura autocompassió, melanconia, nostàlgia, soledat i patetisme de via estreta. Es un tipus d’història que resulta sentimentaloide quan vol ser tendra o sensible. El mateix personatge es defineix com a ridícul més d’una vegada, però per ser ridícul també s’ha de tenir una certa entitat. Jo diria millor prescindible. Pràcticament tots els tocs d’humor ténen un regust agre -- que no irònic ni càustic ni negre, pels quals es requereix enginy -- , i es concentren en la presentació dels membres del clan i en les disfuncionals relacions familiars de l’alienat protagonista, relacions que, per altra banda no deixen de ser convencionals dins del cànon de la semimarginalitat. El que si fa certa gràcia, i no n’estic segura que divertir fóra en aquest cas intenció de Savage, és la curiosa i poc eficient evolutivament parlant, perversió sexual ratera de Firmin. Suposo que se’n podria dir antropofilia, d’aquesta debilitat per les estarlets del teatre i les pornostars de les sessions golfes, sublimades en forma de Ginger Rogers. Però és hetero, faltaria.
Opino que com a història no té una autèntica estructura argumental que la sostingui. Ni com a novel.la ni com a conte està lograda. És un relat fet a base d’apunts sense continuitat, reflexions i evocacions lligades per anècdotes i tòpics. Una d’aquestes anècdotes la conformen els infumables arguments de les novel.les de ciencia ficció ( ho diu una fan del gènere, col.leccionista de 1984 i Creepy ) de l’escriptor amic de Firmin; i un tòpic com el de la degradació del barri i la seva caiguda a les mans de l’insensible govern municipal. I així s’enllacen les unes amb els altres fins el previsible i catatònic final. És una pena, podria haver-nos fet un favor i acabar amb el nostre patiment ( de Firmin per la seva trista vida i meu per haver de llegir-la ) uns quants capítols abans si el verí del llibreter hagués fet efecte. Quan un llibre sona a buit – clonc -, a antología del lloc comú i a maniobra comercial, és que probablement ho sigui, segons el principi de la navalla d’Occam, tan de moda. Que és mes fals que un bitllet de tres euros, vaja.
Les il.lustracions del llibre són el més destacable amb diferència. Simpàtiques.
Als qui els hi hagi agradat, tranquils, que Savage, animat per l’èxit de Firmin, amenaça amb un altre llibre per 2009. Segur que l’home, que només havia aconseguit publicar a una editorial de Minessota, ja donava els seus esforços redactatoris per perduts quan, mira per on, se li apareix una fada madrina en forma de perspicaç agent literària procedent d’un remot país i li compra els drets universals ( Planeta-ris ) del que podría haver estat, com a molt, la falca per a una taula coixa. Per ser un paio que escriu el primer que se li passa pel cap i després enganxa els pedassos amb el superglue del repertori de tòpics que ha recopilat, s’ha d’admetre que és un èxit total. Cal creure en els miracles. Em sembla que m’animaré, mira tu.
Puntuació: 1 ( per pena )
Hola a tothom! Vaig a fer un resum del què va passar a la reunió del 7 de març. Vam ser-hi: Rafa, Mercè, Toni, Emma, Dolors i David. He ordenat als assistents de més a menys puntuals, tenint en compte que el Rafa i la Mercè suposo que van arribar a les 7:30 en punt, Toni i jo a partir de les 20:15, i Dolors i David a partir de les 20:30. Els “tardons” vam avisar amb antelació que no arribaríem a l’hora.
Nota al marge: quan jo arribo al Catar, que són les 20:25 més o menys, R, M i T estan parlant de “Ch”.
El Rafa i jo érem els únics que ens havíem llegit tot el llibre. Dolors, Toni i David l’acabaran i penjaran més opinions al blog. En canvi la Mercè… és possible que abandoni…
Les opinions:
El Toni: porta llegides 60 pàgines. No té de moment una visió positiva ni negativa, i deixa anar un “psè”… No li agrada que al llibre es faci refèrencia a tantes cites de llibres i autors (donant per entès que el lector ho sap) i ens farà saber el que pensa al blog.
La Dolors: feia només 24 hores que tenia el llibre amb 80 pàgines llegides. Li agraden les descripcions. Se l’acabarà ja que li ve molt de gust llegir-lo.
El David: li està agradant i també va per les 80 pàgines. Li agrada que sigui un llibre que parli de llibres. Que és un relat sense moltes pretensions i que el troba divertit. (amb aquestes paraules diu: “m’ha agradat més que l’anterior”)
La Mercè: no li ha agradat gens. (Ei Mercè! Si no expresso bé tot el que vas dir, exclama’t al blog… es que sóc una mica lenta agafant apunts) Està per la meitat del llibre i pensant en abandonar. No l’ha convençut, no hi ha acció ni argument. Creu que el personatge s’està justificant contínuament, que explica massa perquè té habilitats de persona. Al començament hi ha un problema de narrador. No narra la història des del seu centre. No es situa des d’ell mateix per a narrar la història. Són errors propis d’un escriptor novell. Hi falta una separació: narrador-personatge-escriptor. Potser seria més fàcil fer de narrador des de fora. Ho troba enfocat una mica com “Tom i Jerry”: que a llarg termini no li passa res.
El Rafa: el defineix com a autobiogràfic i metafòric. No li ha apassionat però li ha agradat. Creu que es podia explotar més. La metàfora del “13 crios-12pits”: una rata desplaçada de la seva espècie, un bitxo raro dins de la societat. El troba divertit i posa com a exemple quan veu “el cul de la germana”…
Creu que la història de Firmin podria ser la vida del propi autor: primer parla molt de llibres (quan és adolescent), i quan es fa gran s’interessa més pel cine i la música. Li ha agradat més la 2ª part del llibre.
La meva opinió: igual que el Rafa penso que Firmin és la metàfora d’un marginat de la seva espècie, que tot i tenir qualitats humanes mai podrà formar part de la societat, i que per a arrodonir-ho és una rata lletja, muda, tullida, i al final vella. Però tot i així, dins la seva desgràcia, i a mida que va aprenent de la vida, viu situacions divertides que fa que la nostra idea de “rata animal de claveguera bastant repugnant” es converteixi en un personatge entranyable i tendre, del que no t’importa en absolut el seu aspecte físic, sinó només les habilitats i qualitats que adquireix durant la seva curta vida (des que corre el rumor que la zona Scollay l’enderrocaran, i fins que desapareix la llibreria definitivament). Trobo la novel.la una faula divertida i imaginativa, però tot i així real i tràgica com la vida mateixa: com desapareixen les persones que ens estimem, i com canvien els nostres llocs de referència.
La mama rata que bevia als tolls de cervesa. El descobriment de les “beutats”. El desengany quan descobreix que el seu amor platònic l’intenta enverinar amb pastilles de colors… Angoixant i divertit l’intent de Firmin per aprendre a parlar, per a comunicar-se amb els humans, i la seva primera i última frase: “adeu cremallera”. La primera vegada que l’enxampen llegint un llibre, quan toca el “mini-piano” i s’aficiona al jazz. En definitiva i per acabar, una història i un personatge “rata” que m’ha transmès tot el que li mancava a “Ch”.
Les puntuacions, que les anirà actualitzant Rafa:
Toni: de moment no puntua
Rafa: 3,5
Mercè: 0,5
Dolors: no puntua de moment
David: entre 3 i 4, confirmarà més endavant
Natàlia R.: no va venir però em va transmetre un 5
Jo, Emma: un 4,5 (perquè m’ha agradat una mica més la 2ª part del llibre)
Després de la reunió vam anar tots a sopar al restaurant Origen 99,9%. Molt bo i recomanable (també pel preu). Després uns “mojitos” i uns bailoteos a la Totem… I fins aquí l’acta del 7 de març. Un petó, Firmins i no Firmins. Emma.
Després de llegir l’acta de la reunió de Firmin que ha penjat l’Emma al blog, m’adono que em vaig perdre un debat molt interessant divendres passat. I com que no em ressigno, comentaré alguna cosa ni que sigui en diferit. Encara que pugui semblar estrany, comprenc que alguns de vosaltres trobessiu elements positius en el llibre i que el protagonista despertés la vostra simpatia. Un element marginat, diferent, perdedor o desclassat pot ser molt atractiu com a personatge i, si l’autor té traça il.lustrant la seva peripècia, resultar aquesta força engrescadora pel lector. Presentar el punt de vista de l’“outsider” és, en principi, una bona elecció per tal de narrar una història. El que em va semblar lamentable va ser la pobresa, superficialitat i manca d’enginy amb que Savage ha cuinat aquest material, malbaratant el resultat. Firmin podria ser una espècie de versió Walt Disney del Chinaski de Charles Bukowski, un marginal descrit, aquest sí, amb tal habilitat que et sembla que pots ensumar el tuf de la seva samarreta . I que és capaç de despertar tendresa, de resultar patètic i miserable i de divertir. I de fer que quan acabis de llegir no tinguis la sensació d’haver perdut miserablement el temps.
Només un comentari no literari, per a no alimentar una fama inmerescuda: vaig arribar a la reunió exactament a la mateixa hora que la Mercè, i serien tot just les 8. És a dir, l'ordre correcte seria R, T+M, E,...
Segueixo treballant el tema de la rata. Publicaré opinió.
Una abraçada des d'Anglaterra, país de l'herba, la pluja i el vent.
Hola a tothom,
Doncs bé, jo no tinc capacitat per saber si comet errors d'autor novell o no, o si està ben escrit o no, però m'ho he passat molt bé llegint el llibre i m'agradat, "pa gustos los colores" per això reitero el 5, de fet tornava a riure llegint l'acta de la reunió: el moment d'exitació incestuosa amb la deva germana mirant-li el cul, l'intent de comunicació "adiós cremallera" en mig del parc, la seva autodescripció com "aburgesat", no sé, trobo que és la història d'un humà que ha nascut en el cos d'una rata i part de la seva desgràcia és donada per l'entorn...
Bé, fins la propera.
Firmin. Sam Savage.
Vaig abordar el llibre disposada a deixarme encandilar per una rata enamorada de la lectura i consumida per la passió literària. La imaginava entranyable i amb certa coquetria el.litista per revestir el tarannà intimista i solitari del devot de la lectura, les biblioteques i les activitats intel.lectuals fetes en solitari.
Moltes espectatives, suposo, que han condicionat la lectura des d’un bon començament. El cas es que quan ni tantsols després de l’intent d’enverinament he sentit Firmin com un ser proper i entranyable he decidit abandonar.
La meva decisió de deixar el llibre a mitges no es tantsols producte de la falta d’empatia cap al personatge, es deu a un seguit d’errors tècnics que al meu entendre fan la novela pobra i de baixa qualitat.
Per començar, es dirigeix al lector constantment per reafirmar la seva història, per recordar quina es la seva vida i per justificar els seus avanços intelectuals. I és justament aixó el que el fa poc creïble, l’ exés d’explicacions. “Excusatio non petita acusatio manifesta” Tanta justificació el fa sospitós.
La personificació de la rateta presumida, el llop, els tres porquets s’explica sola perquè la naturalitat de les seves accions els dona contundència; els tres porquets construeixen cabanes sense pares que els ensenyin bricolatge ni passar per l’FP, la rateta escombra l’escaleta i aixó ja la fa especial. Si la nostra rata sap llegir hauria de ser erudita des de la primera frase, sense que quedés espai al lector per preguntar-se com es que va adquirir l’interés i la consciència intel.lectual. I de fet no ho tenia tant difícil, quan es neix en una llibreria es força natural desenvolupar una afició incondicional per la lectura.
Aquesta intenció redundant de fer creïlble el seu periple vital acaba provocant que un narrador en primera persona conegui amb pormenors com la seva mare va portar-lo al món. I a no ser que la omnisciència sigui una habilitat de l’espècie rosegadora, i en el cas que ho fos no tinc cap dubte que Firmin ja ens n’hagués parlat explícitament, aixó es imposible, no es màgic i és innecessari.
“Nunca he tenido mucha valentía física, ni de ninguna clase, y siempre me ha costado mucho trabajo afrontar la vacua estupidez de una vida corriente, sin relato, de modo que muy pronto di en conformarme con la ridícula idea de que poseia un destino. Y comencé a viajar en el espacio y el tiempo por medio de los libros, buscándolo”
Penso que aquest paràgraf utilitzat per arrencar la història era suficient per explicar la personalitat d’un ratolí socialment marginat i amb inquietuts sofisticades. Com a inici és potent y dona direcció i fita al personatge: buscar un destí, que no es feina fàcil.
Podem trobar d’altres frases que aconsegueixen il.lustrar les experiències dels lectors apasionats, com ara les que descriuen la compulssió anárquica de les primeres lectures per les que ni molts menys s’està preparat, o l’acció d’escarbar dins un llibre i descobrir-hi mons, idees i frases reveladores. I donat que els amants de la lectura fan servir els llibres d’aliment, pot resultar encertada la metàfora dels farts de paper escrit de que es serveix Firmin per sobreviure.
En canvi trobo que no encerta en les referències a obres literàries. La novela està trufada del que semblen “guiños” a obres universals però es queda en una simple enumeració, sense traslladar impressions més profundes o reveladores.
Finalment una altra errada estructural és que no existeix una trama, es limita a recollir una sèrie d’anècdotes inconexes sense fil conductor. Sembla que arrenca l’interés quan comença a explicar una nova anécdota però decau aviat perque totes les anectodes queden en via morta i frusten el lector. En aquest sentit li recomanaria a l’escriptor que s’inspirés en les aventures de Tom i Jerry on tot i que les aventures tenien principi i fi en cada capítol, el “Leit Motiv” de la seva vida no es perdia mai. També en podria extreure exemple de l’astúcia i l’acció trepidant. Firmin no te velocitat perque l’acció sempre és indirecta, es a dir, descrita i per tant ja no és acció.
Resumint, per ser d’aventures li falta ritme, per ser introespectiu li falta reflexió. És tantsols descriptiu. Concluiré, dons que de fet no hi ha història. No explica res, ni el Boston de la época, ni la vida de Norman, ni encerta a trasmetre el seu viatge personal.
Hola nois,
Gemma, ni una queixa a les anotacions de l'acta respecte el meu comentari, que quan començo a parlar no hi ha qui m'aturi. Acabo de penjar la meva crònica per explaiar-me a gust. Confirmo ordre d'arribada que ha delatat el Toni... vaig arribar a la cita seguint-lo a ell de prop, sigilosa amagada rera la seva sombra.
Fins aviat.
Pues jo sóc Firmin!!!!
A mi m'ha agradat i m'ho he passat bé, potser la història podria ser tractada d'una manera menys simple, però la rateta marginada m'ha caigut bé. De fet Ratatouille sembla haver tret l'argument de Firmin (canviem llibres per menjars i posem alegria en lloc de tristesa)... No sóc bona analitzant els llibres però m'ha deixat bon gust: li poso un 4
Records a toootssss
Marisaaaa, acabo de llegir la teva crítica i encara que a mi m'ha agradat, m'has fet riure moltísim:) Per cert saps que Firmin està en un lloc molt destacat a la "llibreria" del Carrefour? ja,ja,ja, ho vaig veure l'altre dia, està entre els 20 llibres més venuts!!!! i que consti que el Carrefour és el lloc on es venen més llibrers, "ahí es nada"
Una abraçada
eugènia, estic commoguda. m'acabo d'adonar que alguns de vosaltres us preneu el temps de llegir les meves cítiques kilomètriques i incontinents. si jo m'ho passo bé escrivint i a sobre us fan gràcia que més podria desitjar. sóc virtualment feliç mentre rosego el proper llibre.
PUNTUACIONS
------------
EUGÈNIA 4
EMMA 4,5
NATALIA R. 5
MERCÈ 0,5
RAFA 3,5
MARISA 1
MITJANA: 3,08
Hola a tots,
La meva puntuació és un 4.
Una abraçada
Actualització de puntuacions
----------------------------
DAVID 4
DOLORS 4
EUGÈNIA 4
EMMA 4,5
NATALIA R. 5
MERCÈ 0,5
RAFA 3,5
MARISA 1
MITJANA 3,31
Publica un comentari a l'entrada