dilluns, 28 de juliol del 2008

Pura Anarquia

Proper llibre a llegir: Pura Anarquia, de Woody Allen. Del 2007 i, si no vaig errat, el quart recull de contes del director novaiorquès. Poquetes pàgines (unes 144 l'edició en català). Disponible a la Biblioteca Pública de Tarragona.

Dia de la trobada per comentar-lo: divendres, 5 de setembre de 2008. A les 20.00 a El Melic de la Plaça de la Font.

A partir d'ara, provarem (2n intent) que les trobades siguin sempre el primer divendres de cada mes (el segon si cau en festiu o pont). En el cas que no hi hagi suficient quòrum per la reunió, els comentaris i puntuacions seran virtuals, i la següent reunió (el primer divendres del següent mes) serà per comentar el nou llibre a llegir.

Bona lectura.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Nois, sóc Josep Maria, amic(¿?) del Rafa.
Us fa res que m'apunti al club de lectura en la seva vessant virtual?. Al MonReal™ tinc tres fills que em redueixen la mobilitat.

Anònim ha dit...

Primer de tot dir que jo m'he llegit la traducció al català i que segons m'han dit és més feixuga i menys entenedora que la versió castellana.
Això, i el fet que hi hagi en la majoria dels contes, si més no en els inicials, multitud de referències a actrius, actors i músics nord-americans que no conec, fa que algunes vegades el text m'hagi resultat una mica aliè i hagi tingut certa dificultat d'entrar en les històries.

Pel que fa al sentit de l'humor, no m'ha defraudat, és molt Woody Allen; com sempre es riu molt de sí mateix i sempre utilitza la ironia. Em sembla estrany però, que en els relats que vaig llegir (quasi tots!), no apareguin temes clàssics d’ell com el sexe o la religió. És clar, que tots aquests comentaris els faig perquè inevitablement comparo els textos a les seves pelis, que en general m'agraden molt. Definitivament em quedo amb les pel•lícules.

Els contes que més m'han agradat han estat "estímadíssima mainadera", pel seu sentit de l'humor, però sobretot per la crítica que fa a la classe burgesa i pels seus clars tocs autobiogràfics. També està molt bé "el refús", amb la història d'un nen que no pot entrar en una guarderia especial; em recorda certes actituds que ens demostren fins a on pot arribar la tonteria dels humans.

O sigui, un 1.5

Anònim ha dit...

Pura Anarquia

Bueno per fi l'acta. Val la pena dir que la reunió no va fer honor al nom del llibre, tots molt ben coordinats i parlant un després de l'altre.....

Per començar, Toni (que deu ser aficionat a 59 segundos per lo ràpid que va anar) va deixar el seu primer comentari en forma de titular: "penso que aquest llibre si no hagues sigut de Woody Allen no s'hagués publicat mai"...pues ala ja està dit

Bueno un altre cop, teniem per llegir un llibre de contes i per tant es difícil fer una valoració global sense entrar a parlar de cada conte, on com es natural n'hi ha que agraden més que altres.

El conte que va agradar més va ser el del Campament (el de les cartes entre el monitor i el pare del nen), seguit de prop pel de la mainadera,...també el de lalevitació, el de la guarderia...Natalia va ser nota discordant al mencionar el conte del tratge que minuts abans s'havia considerat com un dels pitjors per la resta del grup.

Un altre punt important i que vam poder comprovar allà mateix, va ser la gran diferencia i importancia de la traducció entre la versió en castellà i en català, aquest cop clarament desfavorable a la catalana.

El llibre es va considerar com bastant lleuger, irònic, un hunmor molt en la linea de Woody Allen, en algun conte es pot veure algo de crítica a la societat però de forma massa superficial, i amb el to tant irònic que pot ser perd ser molt més punyent.

Inevitable era veure un reflexe de situacions i frases que podrien perfectament trobar-se en alguna de les seves películes (ara que hi penso no em vaig saber imaginar a Scarlett en cap dels contes...llàstima).

Tothom va llegir quasi tots el contes encara que no tothom els va llegir tots (no dono noms per no donar arguments al jefe)

Natalia va relacionar alguns dels diàlegs del llibre amb els mítics "dialogos para besugos" (i no li falta rao...a més a més em va sorpendre per que es savia frases i expresions de memòria que l'havien impactat..però que jo ara no puc recordar.

En definitiva, un llibre que "no estava mal" de lectura fàcil tot i que algun conte fos un pel massa llarg pel que explicava, moltorònic, però no sempre divertit...etc

Votacions:

Rafa, 3
Natalia, 3
Emma, 2
Dolors, 1.5
Toni, 1 (a l'escola va passar d'aquest número...es sap la taula del 2?)
David, 1
Lluís, 2

Després vam estar parlant de:

- llibre que ens hem llegit més d'un cop:

Rafa: Cien Años de Soledad
Natalia: L'estranger
Emma: El dia dels Trífids (mític!!)
Dolors: -
Toni: Fortran para principiantes, Mecanoscrit del segon origen
David: El perfum
Lluís: La clau de vidre

- pelis que hem vist més d'un cop:

Rafa: O'brother
Natalia: Apocalypsis Now
Emma: Sabrina, Bailando con lobos
Dolors: Tomates Verdes Fritos
Toni: Firefox, Airbag
David: El Cabo del Miedo
Lluís: El Padrino, El camino a casa

- llibres de l'estiu:

Rafa: la rabia de l'estiu
Natalia: el jueves (s/c)
Emma: la plaça del diamant
Dolors: vida i destí
Toni: ---
Eugenia: las benévolas
David: trilogia de aswicht
Lluís: zon fria

Rafa ha dit...

Puntuacions a dia d'avui:

MARIA JOSE 1,5
RAFA 3
NATÀLIA R. 3
EMMA 2
DOLORS 1,5
TONI 1
DAVID C. 1
LLUÍS S. 2

MITJANA 1,87

Anònim ha dit...

De l’anarquia bucòlica, passant per l’anarquia alcohòlica hem arribat a la falsa anarquia d’en Woody Allen. Dic falsa perque, si el que coneixem d’aquest humorista, actor, guionista i director de cinema, autor teatral i de relats és cert, res convida a pensar que la seva obra sigui producte de la casualitat i menys encara que no practiqui un control ferreny sobre el que porta la seva signatura ( falsa ). Com falsa és la personalitat que amb el temps s’ha fabricat Allan Stewart Konigsberg (1935), segons la qual tots identifiquem instantàniament la seva imatge -- capgròs, nas gran i ulleres de pasta amb vidres de cul d’ampolla -- amb la del tremolòs neuròtic i hipocondríac “schlemiel” ( paraula yiddish per designar un perdedor ) novaiorqués i que tant ens ha fet riure al cinema. Però si estiguessim molt interessats per la realitat no llegiríem tantes novel.les, ens interessa més aviat la versemblança i aquesta sí que l’ha assolit plenament Allen, hores d’ara indistingible del seu alter-ego originari. Posseïdor d’un estimable talent creador, que li ha permés construïr un món paral.lel poblat per personatges arquetípics i arguments tòpics i, amb la facilitat amb que entren els missatges gràcies a l’humor, ha aconseguit que aquest món personalissim sigui universalment reconegut.
Un dels principals referents de l’estil d’Allen pel que fa al relat humorístic és S.J. Perelman (1904-1979) humorista i escriptor que va escriure, com ell mateix, per la prestigiosa revista The New Yorker i en el curriculum del qual també consta haver estat guionista d’algun film dels Germans Marx. Perelman era molt hàbil amb els jocs de paraules ( que Allen també practica però que, malauradament, en gran part es perden amb la traducció, com Bill Murray a Tokio ), posava noms ridículs als seus personatges, habitualment recorria a l’autoparòdia i molts dels seus escrits satírics s’originaven en notícies de premsa, que devoraba a la recerca de nous temes. ( Woody Allen has in turn admitted to being influenced by Perelman and recently has written what can only be called tributes, in very much the same style. The two once happened to have dinner at the same restaurant, and when the elder humorist sent his compliments, the younger comedian mistook it for a joke. http://en.wikipedia.org/wiki/S._J._Perelman ) No he llegit res de Perelman, però sí d’un altre geni de l’humor que crec que té punts de contacte amb Allen i que no és altre que Groucho Marx. Quelcom d’especial deu tenir Nova York quan es troba a l’origen de dos altres grans humoristes contemporanis ( nascuts a Brooklyn ) i que ens han fet passar molt bones estones amb les seves sèries de televisió, l’un és Jerry Seinfeld, que practica un humor basat en destacar l’element absurd de les situacions quotidianes ( Seinfeld, emesa per canal plus i clar precedent de Friends ) i l’altre és Larry David ( Curb your enthusiasm, emesa per la sexta ) guionista de l’anterior, tipus incorreccte i passat de voltes, que fa bandera d’anar ficant el dit a l’ull a tothom. Groucho y yo, són unes memòries absolutament desternillants en què Marx recorre a l’autoironia especialment quan es refereix a la seva família, als seus començaments en el món de l’espectacle i a les seves aventures amoroses. Memorias de un amante sarnoso, té la forma de relats en primera persona basats en anècdotes autobiogràfiques, i el seu estil recorda molt més al d’Allen: constants referències a Nova York ( noms d’establiments, carrers, etc ), a elements propis de la cultura popular dels Estats Units ( Mae West, Frank Sinatra ), és irònic, sarcàstic i misògin i ridiculitza les convencions socials de la seva época. La comicitat deriva tant de les situacions en sí com de l’enginy de l’autor per posar de relleu els elements disparatats en qualsevol circumstància, per poc còmica que sigui a priori.
Des de finals dels 60’s Allen ens ha deleitat amb una sèrie de contes humorístics publicats originariament en varies revistes i recollits aquí en uns quants volums ( Cómo acabar de una vez por todas con la cultura, Sin plumas, Perfiles Ed.Tusquets ) dels quals Pura anarquía n’és l’últim. Tots ells escrits amb el seu estil inconfusible però en els que s’adverteix un canvi, en especial pel que fa a l’elecció dels temes, que com a les darreres pel.lícules, es centren sovint en les preocupacions d’una banal i neuròtica classe mitja-alta urbana i culta, que ell acostuma a presentar com a prototípica de la ciutat de Nova York i més concretament del glamuròs Manhattan ( del que era admirador rendit, originari com és del més popular Brooklyn ) En els últims temps sembla que alguna cosa està començant a canviar. Amb la minva traumàtica que ha patit l’skyline de Manhattan, igual l’home s’està replantejant el futur i, ara com ara, aquest sembla més erràtic que no pas itinerant. Allen ja no s’hi troba tan de gust a la seva ciutat, a Europa la crítica acostumava a ser molt més complaent amb els seus films que als mateixos Estats Units, i potser per aquest motiu ha decidit iniciar una nova etapa fílmica a la recerca de la sucursal europea més adient. Recerca que comença a París amb la horripilant “Todos dicen I love you “ (1996), continúa a Londres amb l’exitosa “Match point” (2005), amb la frustrada “Cassandra’s Dream” (2007) i acaba, de moment, a Barcelona. Jo no sé com conclourà la cosa, però potser preferiria que es retirés abans no ens doni un disgust, que ja està una mica gran. En fi, esperem que es refaci pel seu bé i el dels seus admiradors.
Pel que fa a Pura anarquia els ingredients són els habituals: sàtira despietada d’alguns tipus especialment odiosos ( contratctistes d’obres, dentistes, representants d’artistes, actors sense talent, etc ); noms ridículs per a personatges impossibles ( Bubonic Studios, Skizix Feebleman, Max Endorphine, Harvey Afflatus, E.Coli Biggs ); crítica de les obsessions d’una societat occidental benestant, angoixada per conservar l’estatus i hiperconsumidora compulsiva ( Qué paladar tienes, muñeca, Calistenia, urticaria, montaje final, Gloria aleluya, ¡adjudicada! ); caricatura ferotge de la decadència del negoci del “showbussiness” ( Pluma de alquiler, Peligro, caída de magnates, Atención genios: pagos sólo al contado, Rescate tandoori ) ; desconfiança i males passades entre classes socials ( Querida niñera ); descripcions, situacions i imatges absurdes i hiperbòliques; referències constants al context novaiorquès dels seus personatges ( carrers i establiments comercials o restaurants que existeixen en realitat ); personatges que com de costum es troben perduts, són neuròtics sense remei i estàn constantment al caire de la catàstrofe domèstica ( El rechazo, El sol no sale para todos ) Un dels recursos clàssics i que millor domina és el de fer servir les convencions d’un gènere literari, com pot ser el relat policíac, per explicar una història delirant ( La ley de Pinchuk ) o el de desplaçar les grans figures de la cultura del seu pedestal per situar-les en un escenari prosaïc i desacostumat, desacralitzant-les i posant-les al nivell del comú dels humans ( Así comió Zaratustra, Cantad Sacher tortes ) o el de la descontextualització, traslladant un tema tan minoritari com pot ser la física quàntica a la vida ordinària i demostrant de passada que domina una terminología altament especialitzada i que és ben capaç d’adaptar-la a la seva conveniència ( Tirar demasiado de la cuerda ) Alguns dels contes estàn basats en notes peridístiques autèntiques que destaquen per extravagants, com la subhasta d’una tòfona blanca, els nous teixits d’alta tecnología, les pregàries remunerades o les aventures d’un facinerós hindú i, desenvolupant la seva versió dels fets, demostra que per estrafalària que sembli una situació no necessariament ha tenir el punt de partida a la fèrtil imaginació d’un autor. La realitat acostuma a signar històries que molts escriptors no s’atrevirien tan sols a imaginar. Allen se’n surt d’allò més bé fent malabarismes amb ella.
He d’esmentar a banda, per què em sembla extraordinari l’atreviment que exhibeix Allen en aquest cas, el relat “Por encima de la ley, por debajo del somier” on fa una recreació en clau de paròdia de la novel.la de Truman Capote “A sang freda”. Ser absolutament irreverent amb un clàssic és la seva particular manera d’homenatjar-lo. Grandiós.
Allen segueix estant en possessió de la fòrmula del relat d’humor intel.ligent i cargola fins l’infinit l’ironia de les frases aconseguint imatges impagables, autodidacte però molt culte, sempre sorprén la seva habilitat per lograr una perfecta fusió entre humor i erudició. Els contes de Pura anarquia són formalment molt correctes, de vegades sonen a producte fabricat segons l’exitosa recepta habitual, però la marca del geni roman intacta. Són irregulars, cosa habitual en els reculls, però Allen es manifesta sempre com un observador penetrant i dissecciona sense pietat l’urbanita modern -- segons la seva particular visió -- i és subtil en l’ús del llenguatge posant de relleu l’absurd de les tribulacions que el dominen. He advertit algun tòpic una mica defasat, que denota potser la seva edat ja respectable, com les descripcions de les fèmines: les sexualment desitjables, és a dir les que no són la pròpia esposa ( nòrdiques de llargues cames amb dos dirigibles tibant fins extrems inimaginables els botons de la part frontal de la brusa ) que forma part del grup del les que no ho són, doncs a la legítima sempre li penja tot i se li ha espatllat el caràcter en la mateixa mesura que el físic. Aquest detall és molt “grouchià” , a Groucho però, tant li feia l’edat o l’aspecte, mentre tinguessin calers. Els “temes Allen”: la mort, el sentit de la vida, la religió, la sàtira de la cultura occidental, els problemes de parella, etc, segueixen presents però queden una mica diluïts en el corrent general que recorre els relats i que tendeix a dibuixar un retrat irònic i no gaire afalagador d’un sector molt concret de la societat de finals segle XX.
Els seus detractors poden dir que és més del mateix, però penso que mentre mantingui la qualitat a un bon nivell, cosa que succeeix amb Pura anarquia, tant se val, no es pot satisfer tothom. La nota global baixa una mica, uns relats són millor que altres i es queda en un 3.

Rafa ha dit...

Puntuació a dia d'avui:

MARISA 3
MARIA JOSE 1,5
RAFA 3
NATÀLIA R. 3
EMMA 2
DOLORS 1,5
TONI 1
DAVID C. 1
LLUÍS S. 2

MITJANA 2