Proper llibre a llegir: Narayama (Narayama bushiko), de l'escriptor japonés Shichirô Fukazawa. Escrit al 1958, i editat al 2008 per l'editoria Proa. 94 pàgines i 13 eurets.Existeixen dues películes basades en la novela, ambdues anomenades La Balada de Narayama. La primera dirigida per Keisuke Kinoshita l'any 1958, i el remake dirigit per Shohei Imamura l'any 1983. Aquesta darrera versió va guanyar la Palma d'Or al Festival de Cannes.
Propera reunió: divendres, 7 de novembre, a les 20.00 H a la Teteria Catar.
Bona lectura!
5 comentaris:
M’adono que estic lluny de sintonitzar amb les expressions culturals japoneses. Si més no amb les d’inspiració clàssica. L’únic que m’es proper són les tendències que les darreres dècades orient ha exportat cap al vell continent: cine, còmics, tecnologia o excedents de població. I ni això, si una colla de creadors tant genials com irreverents no hagués tingut l’encert de col•locar dins la coctelera el fenomen pulp i els aires orientals, per servir-ho al públic en una copa exòtica de gustos agredolços que ho ha posat de moda. Però això està molt lluny del purisme tradicional de Narayama.
Així es que, poc familiaritzada amb el gènere i poc documentada em sembla que em limitaré a donar unes quantes pinzellades sobre les sensacions que m’ha provocat, des de el meu biaix cultural, poc autoritzat, em sembla, per abordar-ho.
Em vaig emportar de la biblioteca una traducció catalana de Narayama i vaig començar la lectura pel pròleg. Cosa que no faig sempre. La traducció catalana em va horroritzar tant que vaig estar a punt de canviar-ne la versió. Era pler de paraules en desús forçades al text de tal manera que en resultaven frases d’una rigidesa impronunciable. Al final però vaig perseverar i el resultat va ser satisfactori. En la narració aquest caire sànscrit li dona el valor de conte antic, de llegenda vinguda de molt enllà, d’un altre món. D’orient, segur, on estaven totes les coses que ens eren molt llunyanes. Com els Reis Màgics.
Narayama explica els valors d’un poblet oblidat: el respecte a la mort, el significat de la família, els conflictes fraternals, la virtut de la humilitat. Es com si tots els actes que s’hi descriuen estiguessin encaminats a adoctrinar la comunitat o tinguin la finalitat de garantir-ne la supervivència, fomentant tant el respecte a l’hàbitat com als usos i les costums que reforcen els vincles. Però el relat de Narayama no es una llegenda, es enterament una ficció. I aquí radica la seva bellesa, en haver-li sabut donar tot l’aspecte de cosa ancestral, popular, com rebuda per transmissió oral. Sembla de tot excepte una història inventada de nou.
Aquesta comunitat minúscula viu en perfecta harmonia. No els regula un codi legislatiu però hi ha un lloc indiscutible per cada cosa. Tot hi està perfectament ordenat. Tot te el seu moment, no hi ha lloc per l’imprevist. El major contratemps que pot sorprendre un ser humà, la mort, es un event perfectament pautat. Nosaltres donem un considerable relleu al ritual de l’enterrament, ells practiquen tota una cerimònia solemne per anar a buscar la mort. Com els elefants o els gats, una cerimònia més primigènia que primitiva. Viuen en pau suportant l’escassetat d’aliments o les inclemències del temps.
Es dons, com si no hi hagués conflicte. I quan hi és està perfectament amortits. Es narra la mort del membre principal d’una família (una dona) però no des de la ruptura, o la defenestració d’una família que robava aliments als veïns com la conseqüència lògica d’un fet quasi quotidià. El si que hi ha es una melancolia feixuga que s’escampa per les valls de Narayama com una melassa. Com si una desgràcia inconcreta compartís l’espai on els habitants del poblat han de néixer viure i morir.
Aquest tractament de l’esdevenir sense esperança em sembla que es un denominador comú en les manifestacions culturals d’orient. La pena, la melancolia, la desgràcia. Tot plegat em deixa un regust que m’evocarà eternament Narayama com un Edèn degradat i, afortunadament, remot.
Acta del dia 7 de novembre sobre "Narayama"
La reunió es celebra a la teteria Catar i es comença més o menys cap a les 20.45h, si no recordo malament.
Hi assistim Toni, David C, David G, Rafa i jo.
DAVID G: No m'ha agradat massa. Estic una mica defraudat perquè pensava que seria més entretingut. 100 pàgines per no dir res... És molt auster, és a dir no hi ha ni MP3, ni DVDs, em pregunto en quina època estarà ambientat. Segle XIX potser?
Tot està orientat al voltant del menjar, intenten sobreviure...
DAVID C: Sembla ser que totes les llegendes que hi surtin estiguin inspirades en fets reals.
MJOSÉ: Al pròleg de l'edició que vaig llegir posava que no, que tot era fictici.
DAVID G: Al començament hi ha una confusió important amb els noms, Matsuyan, Matayan...
Es tracta d'una societat molt jeràrquica, O'Rin és la que porta els pantalons. I l'objectiu és clar: anar a morir al Narayama.
TONI: Sorprèn per exemple que el fill no hagi anat mai. De fet hi ha gent que no vol anar...
DAVID G: Jo li poso un 2.25 i no el recomano.
DAVID C: En alguns moments sembla que estiguis llegint en japonès. És difícil de digerir, però al final m'ha agradat...
TONI: Per poder entendre lo important que es anar a la muntanya has d'entendre tota la història que t'explica el llibre.
DAVID G: L'autor magnifica aquesta part del pelegrinatge perquè la resta és una sosada...
RAFA: No, la primera part no està massa ben narrada...
TONI: Però està bé, perquè t'explica la seva forma de vida.
DAVIC C i G: T'ho haurien d'explicar més bé perquè t'imaginis millor com va.
DAVID C: És un llibre curt, no et pot explicar massa cosa...
No el recomano i li poso un 2.5. Ho sento perquè aquest cop és una proposta meva..
RAFA: Algunes frases estan mal escrites.
TONI: Jo no estic d'acord.
RAFA: Estic bastant d'acord amb DAVID C. No està massa ben narrat, i és poc interessant, penso que hagués pogut donar més de sí, però que al final millora. L'episodi de les dents em va xocar molt. Penso que és tracta d'una història atemporal, i que transmet un primitivisme brutal. La llei és la llei social, és la comunitat i la seva vida a dins. Si no fos per les últimes 20 pàgines, li posaria un 0. No manifesten sentiments...
El que sí és cert es que aquest tipus d'històries són de les que et deixen "poso", per la forma que tenen de narrar, per la forma de vida, una cultura diferent...
DAVID C: Estic d'acord. Per això estava bé canviar d'autor i que aquesta vegada no fos anglòfon.
RAFA: Li poso un 2 i no el recomano.
TONI: M'ha agradat. Està escrit amb un tipus de literatura austera per explicar una vida austera també. Com si l'hagués escrit un nen del cole...
MJOSÉ: Jo també crec que el tipus d'escriptura aconsegueix transmetre l'austeritat de la història.
TONI: La història t'ajuda a entendre la seva forma de vida, que és de supervivència. També hi ha la presència del budisme o la creença en alguna cosa. Per exemple, la neu significa bona sort; potser per a l'altra vida, no?
I el ritme és lent en connexió a la història que explica. És molt concís. Quan parla dels corbs, és hiperrealista, t'ho estàs imaginant clarament. Sí que hi ha sentiments, primitius, bàsics, per exemple el fill està content quan la mare aconsegueix morir-se.
MJOSÉ: Sí que tenen sentiments, el que passa que són relatius a una altra època i societat diferents de la nostra. Però per a ells el seu comportament és bo. És adient a la seva forma de vida i a la seva comunitat.
TONI: Sí, malgrat sigui una novel•la molt crua.
Jo si que el recomanaria. Li poso un 3.5.
MJOSÉ: A mi em van agradar molt les anotacions a peu de pàgina que hi ha en la primera part, perquè t'expliquen els costums i simbologia de la gent. I trobo que un dels mèrits del llibre és que aconsegueixi ser tan realista, quan sembla ser que tot és inventat. De totes maneres, l'autor va néixer en un lloc semblant, amb les mateixes característiques d'aïllament que relata.
Finalment arriben la EMMA que el puntua amb un 3.5, i la DOLORS, que si no recordo malament el puntua amb un 2. La NATÀLIA R. ens fa arribar la seva puntuació per mail. Li posa un 2.5. També arriben el PATXI i la NATÀLIA F. que no recordo que el puntuessin.
Així, les puntuacions queden:
DAVID G: 2.25
DAVID C: 2.5
RAFA: 2
TONI: 3.5
MJOSÉ: 2.25
EMMA: 3.5
DOLORS: 2 ( corregeix-ho si no és així...)
NATÀLIA R: 2.5
Concloem, dient que sembla que últimament no hi ha hagut molta sort amb els llibres triats i que no ens acaben de motivar molt.
A veure si el pròxim té més èxit...
Entre els efectes de la globalització, el de l’aproximació de cultures que havien estat distants en tots els sentits es pot considerar com un dels més positius. La imparable infiltració de la civilització de l’orient llunyà ( terme que podria comprendre Japó, Xina, Corea, vinculats històricament ) a occident ( deixant de banda el fet més tangible de la immigració, autista des del punt de vista comunicacional ) es produeix bàsicament a través de la cultura popular, amb el cinema com a principal exponent. Tots reconeixem sense dificultat noms com Ang Lee (Tigre y dragón), Wong Kar-wai (In the mood for love), Park Chan-wook (Oldboy), Zhang Yimou (Hero) Takeshi Kitano (Zatoichi) o els dels protagonistes dels manga (Akira, Inuyasha), i encara que molt més lentament perque la via d’entrada requereix un esforç per part del consumidor, de la literatura. Pel que fa al Japó, un dels primers autors coneguts entre nosaltres va ser Yukio Mishima, probablement no tant pels seus llibres com pel fet que va acabar amb la seva vida seguint el ritual del “seppuku” . Haruki Murakami, més recentment, és amb tota probabilitat l’autor japonès més llegit -- encara que es podria alegar que els seus llibres són molt occidentals o poc japonesos -- obrint camí a d’altres, com el primer Premi Nobel japonès Yasunari Kawabata ( preciós el seu llibre de relats Primera nieve en el monte Fuji, Verticales de bolsillo ) o el segon, Kenzaburo Oé, que amb molt d’altres conformen la veu d’una cultura milenaria, rica, sofisticada, injustament ignorada. I dic això amb motiu, doncs fins no fa gaire temps no existia la possibilitat d’estudiar les cultures orientals a les nostres facultats. En époques previes a Internet teniem notícia de Japó a través de les obres de grans cineastes com Ozu, Mizoguchi o Kurosawa. He dit que haviem ignorat la cultura japonesa, però seria inexacte no afegir que el Japó es va mostrar impermeable a la influència d’occident durant força temps. Els primers missioners i comerciants europeus van arribar-hi a finals segle XVI amb les intencions evangèlica i lucrativa habituals i en principi no van ser mal rebuts, doncs la tolerància religiosa era àmplia, però als senyors feudals del Japó de l’època se‘ls acudí que primer era la religió, després venia el comerç i més endavant podien ser els soldats i la conquesta ( qui els pot culpar per malpensar, altrament els hauria anat als americans precolombins si haguessin raonat així ) i el Japó es va tancar amb pany i clau a occident durant més de 200 anys. Pel que fa a un nou intent d’aproximació no ens podem remontar en el temps molt més enrere dels contactes diplomàtics i comercials a partir de la reforma occidentalitzant de l’Era Meiji, mitjan segle XIX, i més tard a la IIGM i, en aquest cas, del que en va resultar més que aproximació se’n podria dir colisió. Els aconteixements posteriors al final de la IIGM els coneixem pels llibres d’història i presenten un Japó ocupat i rendit als EEUU i a la cultura aportada pel vencedor. Però la realitat, com sempre, és molt més complexa i no és fàcil establir els límits de la rendició d’una civilització com la japonesa, tan enigmàtica i misteriosa, davant de la qual tòpics com aquests i encara algún més, probablement es quedin curts.
El poc que he llegit sobre el Japó m’ha descobert moltes coses, però per assolir el que es diu una veritable comprensió dels conceptes bàsics de la cultura japonesa em fa l’efecte que cal una capacitat de la que no disposo ara per ara, i he arribat a la conclusió que de tota manera tampoc no ho podria aconseguir sense reformatejar el disc dur. És molt possible que per aquest motiu resulti tan fascinant el Japó, per la dificultat que tenim d’abarcar-lo per complet. Més tòpics, què hi farem…
Fukazawa Shichirō -- escrit en l’ordre que els japonesos utilitzen -- ( 1914-1987 ) resulta tan misteriós com el seu país d’origen. Sembla que va ser un reconegut autor i músic, però el seu llibre, Narayama, és més famós per haver inspirat el film de Shōhei Imamura que va guanyar la Palma d’or del Festival de Cannes al 1984. No he tingut ocasió de veure’l però les crítiques el consideren excelent.
Narayama no té molt a veure amb els llibres que hem llegit fins ara, la història sembla força simple, però la forma en què està escrita representa un canvi important respecte al tipus de narració a la que estavem acostumats. Per començar m’ha costat classificar-la segons els paràmetres literaris habituals. És probable que aquest fet tingui el seu origen a la mateixa història de la literatura japonesa i a la diversitat dels seus gèneres en relació als nostres. La novel.la tal i com l’entenem nosaltres, és una aportació bastant recent pel que sembla, mentre que el conte, l’anècdota, la crònica, el poema i la cançò són formes literàries tradicionals al Japó. Des d’aquesta perspectiva sí que encaixa Narayama, que té una mica de tot això. També el to, la veu del narrador corresponen al que es fa servir per evocar la llegenda o la tradició. Es distant i compassiva alhora, i posseeix una forta ressonància poètica, que en aquest cas no prové de l’anècdota que conforma el nucli del relat protagonitzat per humans de vida cruel i insignificant, sino de l’escenari, en que es confonen els déus impassibles i la magnificència de la natura, descrita amb autèntica veneració per Fukazawa. Després de molt rumiar qualificaria aquesta obra com un drama clàssic amb uns perfils molt ben definits. Fins i tot es poden establir els actes en que es desenvoluparà l’acció: el primer ens presenta els personatges, O Rin, la protagonista i la seva família, el poble i els veïns, el segon acte la meticulosa preparació i celebració solemne del comiat d’O Rin i el tercer, el pelegrinatge d’aquesta al cim del Narayama on ha de morir, segons el costum ancestral, arribada certa edat. I aquí si que no valen distincions de cultura, doncs es tracta d’un drama humà universal, perfectament comprensible per tothom. La història està impregnada d’una gran càrrega emotiva continguda i l’autor aconsegueix transmetre aquest dramatisme amb una economia de medis sorprenent. El llenguatge emprat és d’una gran simplicitat, arcaitzant a estones ( si hem dfe fer cas de la traducció ) Les frases curtes, les descripcions breus i els escassos diàlegs reflecteixen a la perfecció la psicología d’uns personatges elementals, ingenus en ocasions, reconeixibles en pocs trets. També cal referir-se al simbolisme que respira aquesta obra. Probablement, com es diu molt bé al pròleg, l’espiritualisme tradicional del Japó te molt a veure amb aquesta atmosfera densa i màgica en que els roures, les muntanyes, la neu, els corbs, el riu o els aliments són elements amb ànima pròpia i ténen reservat un lloc important al costat dels humans. L’un a l’altre es superposen els cicles de la vida i de les estacions a la precarietat de l’existencia exemplificada en aquests personatges i la seva peripècia, perfectament pautada per rituals indefugibles, que dónen sentit a tot. El complement de les cançons alusives a la trama reforça la sensació de versemblança però també d’intemporalitat, aviat descobrim que l’on i el quan no ténen importància en una història que podria succeïr arreu i en qualsevol moment. Ens fa adonar de l’extrema fragilitat de la vida humana en els seus dos extrems, l’inici i el final. Quan l’escassedat d’aliments és crònica, no hi ha cabuda per una boca més i es desfermen les demandes més primàries, les de la pura supervivència, sufocant qualsevol tendència a la compassió. No ens agrada que ens recordin la nostra animalitat, l’ordre de valors primitiu, elemental, al que retornem així s’esgarrapa la superfície d’esmalt barat que ens ha aportat el progrés material ( els qui l’heu llegit, recordeu La carretera ) L’infanticidi com a medi de control de la població es troba perfectament documentat ( Marvin Harris, Nuestra especie, Alianza CS 3003 ) Per altra banda, la minvada esperança de vida entre les poblacions que malviuen en hàbitats pobres en recursos no facilita el que gaire individus superin l’edat adulta ( accidents, malalties, enfrontaments violents, etc ) per la qual cosa les circumstàncies en que es troba O Rin son extraordinàries, donat que normalment no cal forçar l’eliminació dels pocs que arriben a vells. En aquestes condicions extremes les regles son clares i s’han de respectar, si s’infringeix la norma tot el grup pot sortir-ne perjudicat, no s’està en condicions d’iniciar un procés per tal de discutir si són arbitraries o no, aquest principi està perfectament reflectit a Narayama. L’individualisme que hem desenvolupat a les societats tecnificades no ens aprofitaria de gran cosa al “poble de davant”.
Amb la construcció del personatge d’O Rin, Fukazawa demostra que fins i tot en aquest ambient d’incertesa permanent per la vida és possible l’altruisme. La coherència i dignitat amb que accepta i fins i tot persegueix el seu destí sense questionar-lo, pel bé de la seva família, perque faltar a la tradició la sumiria en l’ostracisme i el deshonor, no ténen res de submissió, sino més aviat d’heroïsme. L’esperit coratjós i la figura íntegra i diàfana d’O Rin van creixent a mida que llegim, de semblar una simple pagesa vella amb una estrambòtica obsessió per malmetre’s les dents es converteix en un exemple de com es pot viure i morir amb decència i humilitat, sense emetre una queixa, ni buscar excuses, ni defugir responsabilitats. Un vell conegut, el sheriff Bell, des del nostre present hedonista i caòtic sabria apreciar-la pel que val. Un dels grans moments del llibre és el que exposa el ritual iniciàtic de comiat d’ORin, que ella tan minuciosa i devotament prepara amb els aliments sagrats, l’arròs, anomenat “missenyor” amb absoluta reverencia, i el sake. Fukazawa retrata perfectament l’atmosfera de total recolliment, l’ordre estricte en que han de ser fetes les coses, el respecte per la jerarquia, les detallades instruccions, l’èmfasi en la reiteració de la fòrmula: “Confiem que respectareu sens falta les regles del pelegrinatge a la muntanya”, tot plegat confereix transcendència al moment, que reuneix senzillesa i emotivitat. Tot sistema de normes acaba per desenvolupar una certa tolerància, tal i com “el pelegrí mes antic” o mestre de cerimònies Teru-yan revela a Tappei, però per aquest, respectuós fins a les darreres conseqüències de la seva responsabilitat amb O Rin, la possibilitat de transgredir el codi resulta impensable, donant així una nova mostra d’integritat, noblesa i lleialtat -- qualitats que acostumem a associar als herois -- reunides en un personatge humil. L’actitud serena i estoica de la protagonista davant la mort, sobre tot tenint en compte que en aquest cas es tracta no de l’extinció natural de la vida sino d’un suïcidi per mitjans no violents, resulta molt més impactant. Qualificaria de magistral el passatge en que es descriu la penosa aproximació de Tappei i O Rin al cim del Narayama. Es pot sentir el fred penetrant del desolat paisatge hivernal amb les roques, el cruixir de les fulles mortes i, de sobte, el macabre descobriment del terra sembrat de cadàvers, alguns encara recents i mig devorats pels corbs. Resulta difícil imaginar una escena més esgarrifosa fora d’un relat de gènere i amb la que Fukazawa aconsegueix fer-nos sentir com atrapats entre els plecs d’un malson, però incapaços de deixar de mirar. I, com sempre, sense recòrrer a una gran pirotècnia narrativa sino amb una gran senzilleza i autenticitat. Abundant en aquest argument és remarcable com el to pausat, esmorteït o a estones repetitiu del relat ens fa oblidar l’extrema violència present en certs fragments, que, narrats de manera emfàtica potser ens causarien molt més horror. L’automutilació d’O Rin, l’extermini de la família de lladres d’aliments de la Casa on plou, la promesa de Matsu-yan de llençar pel barranc el bebè que està gestant, el brutal assassinat de Mata-yan de la Casa del dineró, pel seu fill, acte doblement criminal, per l’incompliment del ritual de carregar-lo fins el cim. Per contra, una de les imatges més emocionants del llibre, on s’allibera tota la tensió acumulada després de tant patiment i violència, és la que ens permet contemplar com cau la neu sobre la figura recollida en meditació d’O Rin. Una neu, que, purificadora, allunya els corbs i acabarà embolcallant i protegint el seu cos, en benvinguda del déu que l’acull a la muntanya. O Rin te veritable fe en que allò és el que ha de fer i és correcte i necessari i de la fe prové la seva força i la seva pau. D’aquest breu fragment es desprèn una sensació de gran calma, extraordinàriament reconfortant. L’actitud d’acceptació que mostra O Rin connecta molt bé amb la religiositat pròpia del Japó, en que la natura té una gran rellevància i la mort es veu sovint com un retorn als elements o una fusió amb el moviment de l’univers ( La muerte en fusión, Hisayasu Nakagawa Introducción a la cultura japonesa pàg.54-63, melusina [sic] ) La barreja d’emocions és aclaparadora. Tappei és un fill afectuós que porta dies patint en silenci per la separació, abandona la mare amb recança i dolor però rep el consol de veure nevar no sense certa alegria, doncs s’acompleix el que ella tan desitjava i això, sumat al correcte compliment del seu deure, l’ajuden a reprendre el camí cap a casa i la vida que continúa. Els oposats, la neu blanca i purificadora, portadora de sort contra els corbs negres, carronyaires i companys de la mort o les virtuts contra els defectes humans, ténen el seus respectius representants a Narayama. La nova nora d’O Rin, Tama-yan, és gentil i laboriosa i la matriarca la veu, satisfeta i alleujada, com fidel successora seva al si de la família, en acusat contrast amb la mesquina i cruel Matsu-yan, esposa del nét gran, Kesa-yan, personatge mandrós i busca-raons, mentre que Tappei, el pare, és respectuós i treballador. També tenim un exemple d’aquests contraris amb els diferents finals que ténen O Rin i el seu veí de la Casa del dineró, que ha estat ronyós i negligent amb la cerimònia de preparació del pelegrinatge.
No oblidem esmentar el brevíssim conte de terror amb que ens obsequia Fukazawa a les darreres pàgines del llibre, amb la història de la “cançò del cranc”, molt en la línia dels contes de fantasmes popularitzats pels films d’Hideo Nakata (The ring i Dark water)
Alguna de les creences romàntiques sobre la convivència a les societat tradicionals salten pels aires si hem de fer cas del Fukazawa ens explica a Narayama. Potser al “poble del davant” no esgotaven els recursos naturals sobreexplotant-los ni contaminaven el medi ambient, però els vincles que els lligaven als seus congèneres estaven basats en la pura conveniència, sempre en relació amb la necessitat de subsistir. Els mateixos que celebraven plegats una festa unes hores abans massacren sense pietat els seus veïns, o inventen cançons per mortificar-los, aludint a qualsevol particularitat inconvenient, com les dents d’O Rin, o l’excessiva fecunditat d’una dona. Tot té a veure amb els recursos alimentaris disponibles. Una dona que dóna a llum moltes vegades redueix les possibilitats de la seva família d’assolir una alimentació suficient, uns veïns que roben aliments estàn condemnant a les seves víctimes a la fam, un ancià que conserva totes les dents és capaç de consumir més aliments. L’equilibri exigeix que per tal que puguin menjar uns deixin de menjar uns altres. L’escenari natural, d’idílica bellesa roman intacte, però els actors les passen canutes per sobreviure un hivern més. A l’altre extrem ens trobem amb els habitants de les societats tecnificades: la natura fa pena, els actors estan satisfets. Entre moltes altres coses, Narayama és un llibre sobre la fam.
Per què no li donem el temps que cal al missatge que Fukazawa ens dirigeix? Teniu en compte que ve de molt lluny i ha hagut de travessar dos traduccions. Per mí aquest breu llibre s’engrandeix a mida que fermenten les reflexions que ens inocula. La sensació d’haver travessat una porta dimensional amb Narayama és constant i m’he adonat que m’anava agradant més així que passaven els dies i més hi pensava. M’alegro que es trobés a la llista de David i que l’escollissim, perque penso de debó que és una petita joia. La meva puntuació és 4. El recomanaria depenent de la persona, reconec que no és un llibre per tothom.
PUNTUACIONS
-----------
DAVID G. 2,25
DAVID C. 2,5
RAFA. 2
TONI 3,5
MJOSÉ 2,25
EMMA 3,5
DOLORS 2
NATÀLIA R. 2,5
MARISA 4
MITJANA: 2,72
El conte de Narayama, bé, aprovadet,
els noms dels personatges em van agradar tot i que de vaegades em portaven a confusió i havia de tirar enrere per saber de qui parlàven. El millor l'obsessió de les dents de l'àvia i les ganes de morir amb dignitat: sense dents, una tonteria, es pot pensar però a mi, em va arribar a convèncer i també volia que la pobra dona morís al Narayama i sense dents, com era tradició.
Publica un comentari a l'entrada