Espai Stieg Larsson (Skelleftehamn, 1954 - Estocolm, 2004), per opinar sobre la sèrie Millenium: Els homes que no estimaven les dones, La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina i La reina al palau dels corrents d'aire. Per cert, el darrer d'aquests encara no està disponible en castellà ni en català, s'espera per juny 2009, crec.Segons la Viquipèdia, "l'escriptor va lliurar els llibres a una editorial d'un amic seu i, després de pocs dies, va morir d'un inesperat atac al cor. No va poder veure com les seves novel·les es convertien en un fenòmen global, amb milions i milions d'exemplars venuts, gràcies a la seva electritzant trama. Un detall curiós: a la tercera obra, un dels personatges mor exactament de la mateixa forma com ho va fer ell".
2 comentaris:
Divendres passat vaig acabar "Los hombres que no amaban a las mujeres", i està bé, però la veritat, no crec que hi hagi per tant. El llibre enganxa, tot i que de vegades és bastant predictible. I el protagonista, Maikel, fa una ràbia que et mores: intel·ligent, "guapu", honest, totes les noies es volen ficar al seu llit. Buf! En canvi, l'altra prota, Lisbeth, sí que és interessant: una noia torturada (en tots els sentits), inadaptada, molt especial. Simpatitzes amb ella a l'instant, per lo "xunga" que és...
Total, que em va distraure, tot i que al final vaig fer meves unes paraules que diu Maikel en una de les últimes pàgines: "Estoy de la familia Vanger hasta la coronilla" (encara que jo hagués canviat "coronilla" per una altra paraula que també comença per "co")...
Si l'hagués de puntuar sobre 5... doncs un 3.
Millennium. La triologia de S. Larsson.
No se m’havia acudit mai pensar en un Bestseller en termes de depressor nerviós però donada l’adicció popular a aquest tipus de lectura i un cop constatats els efectes que en mi ha causat la literatura Larsson diria que aquesta es una definició prou encertada.
Els homes que no estimaven les dones te una prosa ràpida, fàcil, capaç d’instal.lar-se en tel meu sistema nerviós central igual que un barbitúric. I al igual que procures abastir-te del segon tub de pastilles abans que s’acabi el primer jo ja fantasejava amb el segon volum abans d’arribar al climax de la trama del que tenia entre mans. Quan vaig acabar-lo em va deixar una sensació de vuit absolut i un reclam de fons d’alguna cosa que restava per resoldre: m’havia quedat sense medicació.
Em resistia a sucumbir a aquest reclam i comprar el segon volum perquè malgrat tota la substància ansiolitica que va inocular al meu cervell havia d’admetre que era més fàcil que profund, més casual que ben tramat i que adolia de davallades de ritme considerables. La mes dràstica la que es dona després de resoldre el misteri, quan es van tancant les subtrames que rodejen el conflicte principal. Que, honestament i per altra banda es podia haver resolt sense haver-hi de dedicar tanta caligrafia. Però hauriem d’acceptar des d’un bon començament que Larsson es un autor que disfruta prodigant-se.
Per passar aquest tipus de ressaques es millor no començar cap altre volum amb la intenció d’eliminar la vacuitat que ha deixat el primer, sobretot perque en aquest estat costa molt fer-se permeable als ritmes del nou llibre. La millor sol.lució, o la que a mi em funciona es “picotejar” entre la resta de llibres començats que tinc sobre la taula intentant obrir noves vies d’interés i dissipar la dependència de la farmacologia de Bestseller.
I en aquest aperitiu em trobava quan algú molt especial em va obsequiar amb el segon volum de Millennium: La noia que somniava amb un llumí i un bidó de Gasolina. Excusa inmillorable per disculpar-me de tot el raonament anterior i abandonar-me a la droga sense resistènies.
Larsson aprofita aquesta segona oportunitat per dibuixar-nos una minuciosa cartografia de la ciutat d’Estocolm, indicant els noms de carrers, comerços, places i parades de taxi. S’explaia en una detallada explicació de les rutes que emprenen els personatges en el seu dia a dia sense que decreixi el mes minim l’interés per la història i col.loca al mateix nivell descriptiu el relat de les accions quotidianes, les pistes concloents del conflicte i els assassinats. Entra en la intimitat dels personatges amb la mateixa naturalitat i com ho faria una trucada telefònica al vespre, conduint l’atenció cap als de detalls mes insignificants, com el color de les cadires de la cuina, el contingut d’un bolso, o la marca del pa que acompanya les menjades.
Amb el rerafons de la violència de gènere Larsson ens introdueix en una successió de crims durs i despiatats que explica amb un prosa neutra i detallista que distancia el lector de l’atmosfera emocial per situar-lo darrera la taula d’autopsies. L’obra es construeix a partir d’una estranya associació: crònica negra i missoginia. Amb la dona com a protagonista, víctima i motor del conflicte. I amb tot l’interés mediàtic al servei dels abusos comesos. Li ha estat fàcil transgredir la diferència clinica entre assassií i maltractador per situar aquest darrer a la mateixa categoria que el primer. Haurem de donar gràcies al fet que el Larsson sigui un escriptor masculí així la motivació que hagui pogut tenir vers el tema serà titllada d’intel.lectual. Si hagués estat una dona la inventora d’aquesta trama estariem davant d’un altre registre literari: el de gènere.
Es definitivament en aquest segon llibre on Larsson aconsegueix culminar tot allò que en la primera obra va quedar com un intent. Aparta el protagonisme de l’Heroi noble que encarna Mikel per centrarse en el personatge estrella Lisbeth Salander. Una inadaptada social que sedueix el lector per la seva singularitat de pensament i per les seves maneres. Una noia resistent que fuig de la convenció social i es permet ser tal com és evitant de forma espartana la temptació d’agradar els altres. Amb unes conviccions més conservadores del que donen a entre les samarretes i els tatuatges que la cobreixen, per altra banda.
En “la sonia que somniava amb un llumí...” s’ha construit una bona trama; complicada, quasi impossible. Trufada de realitat i casualitats alhora. La extensió del relat dona temps i lloc a que es vagui expandint i contraent com un organisme viu que es desarrolla per si sol i sense pressa. S’enrreda, es mostra, s’oculta i l’interés escala en un poderós cresdendo que ofereix una crónica negra, negra, potent com el rock dur.
Sospito que la sensació de cosa no resolta que em va deixar el primer volum no era més que la traducció física de l’expectativa literaria no acomplerta. El segon m’ha deixat plenament satisfeta. No cometré dons la temeritat d’afrotar el tercer volum ara que ja he pogut desfer-me de la dependència de l’ansiolitic. Prometo no llegir el tercer volum ...a no ser que... causes molt especials i inel.ludibles m’hi obliguin.
Publica un comentari a l'entrada